PUBLICITAT

La desolació comercial s’estén

Passejar per les avingudes principals del país no és una de les meves aficions preferides. De fet, podria dir que aquesta activitat només la practico quan necessito comprar un regal o quan he de complaure o distreure a algun dels meus convidats. Sense anar més lluny, dissabte passat vaig rebre la visita d’uns familiars que, conscientment (o no), van acabar sumant-se als transeünts que cada cap de setmana divaguen pels carrers de Meritxell i Carlemany. Abans de sortir de casa els vaig avisar: «Hi haurà força gent, pot ser que en qualsevol moment es posi a ploure i no sucumbiu a la pressió de les rebaixes, encara que torneu d’aquí a mig any, els descomptes hi seguiran sent». Amb aquests consells, ens vam dirigir a l’epicentre comercial del país. 
La primera parada va ser l’illa. Unes voltes de rigor per veure les diferents botigues i cap a fora. Ja al carrer, el dubte va venir en si havíem de seguir avinguda avall (en direcció a la plaça de la Rotonda) o amunt, cap a l’església d’Escaldes. Veient una mica l’escena, els vaig dir que seria millor anar cap a la zona alta. El motiu? Perquè l’ambient es veia més desert. No sé si és que als turistes els fa mandra fer la pujada o si és que la inèrcia els porta cap a Andorra la Vella, però si haguéssim de fer un percentatge de possessió, l’avinguda Meritxell s’emportaria el trofeu. El cas és que ningú m’ho va discutir i vam tirar cap amunt. Com més ens anàvem apropant a la part alta, més s’anava descongestionant el flux de vianants. A més, he de puntualitzar que queda totalment comprovat que el punt d’inflexió és la plaça Coprínceps. Qui sap si passada aquesta plaça hi ha una barrera invisible o un cordó policial que només poden veure els estrangers, però sigui com sigui, hi ha alguna força sobrenatural que fa que el 90% dels turistes no vagin més enllà. Alguns, es paren a la plaça, prenen alguna cosa i tornen per on han vingut. Però és que n’hi ha que ni tan sols es paren a fer el refrigeri. Arriben a l’alçada de la gelateria (la que es troba just davant de l’escenari) i giren cua sense ni plantejar-se perquè, com si algú els hagués estirat de la samarreta i els hagués obligat a seguir carrer avall. Nosaltres vam voler ser transgressors i vam arribar fins a l’església. Allà, vam haver de girar mitja cua i, apa, un altre cop cap a Meritxell. Hauríem pogut seguir, però a banda dels dos bars ‘Manolo’ i alguna botigueta de queviures, no hauríem pogut veure molt més. El curiós és que mentre ens dirigíem de nou cap a l’illa, vam anar descobrint que la meitat dels establiments de Carlemany pels quals havíem passat estaven tancats. Ja no només els que es trobaven més amunt de la plaça Copríncep, sinó també els que hi havia a pocs metres de Meritxell. De cada deu establiments, tres tenien els aparadors tapats amb papers i cartons, i altres tres tenien penjat un cartell on deia: «Liquidació per traspàs» o «per tancament». Ja se sap que l’estiu és una temporada més baixa pels comerciants andorrans i que les compres fortes solen ser a l’hivern. Però el cert és que els mesos de calor (per anomenar-los d’alguna manera) mai havien vingut acompanyats de tants locals buits. La desolació comercial que des de fa temps es plasma sobre la part més alta de Carlemany s’està estenent carrer avall. I potser, només potser, els preus elevats dels lloguers comercials i les quotes d’autònom desorbitades no afavoreixen massa la situació. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT