PUBLICITAT

Gràcies, Siri

Penso en el temps en el que m’acabava d’estrenar com a seguidora de Paul Auster, subjugada pel seu llibre La invenció de la solitud, el qual acostumava a recomanar a tort i a dret. De no trobar-se exhaurit en la seva edició en català, m’hagués dedicat a regalar-lo als amics, amb la sensació inigualable d’estar sembrant una extraordinària llavor. Aquest llibret, d’escasses pàgines, va representar per a mi, en aquella etapa de la meva vida, la mostra del que la literatura havia de ser. Quan, a la fi, vaig descobrir l’existència de Siri Hustvedt, la dona d’Auster, escriptora com ell, confesso que no vaig parar-hi atenció. Un bon dia, em vaig preguntar si aquest desinterès no provindria d’haver interioritzat el model clàssic de matrimoni, en el que la dona exerceix d’ajuda de camp, i aleshores, avergonyida, em vaig obligar a llegir la novel·lista. La meva sorpresa va ser majúscula: de sobte, em vaig adonar que l’obra de Hustvedt igualava, i en alguns aspectes, fins i tot superava, la del seu marit. Guardava moltes més afinitats amb els meus propis interessos, com ara l’art o el psicoanàlisi. 

Després, quan la nord-americana va publicar la novel·la El Món resplendent, una dissecció de la desigualtat de gèneres en el món de l’art a Nova York, tret que per altra banda es podria fer extensible al món de l’art contemporani en general, em va tocar el cor. Perquè, si bé sabem que una veu masculina acostuma d’entrada a aconseguir una atenció i projecció majors que una de femenina, sempre en volem fer cas omís. Que algú ho escrivís i ho fes patent amb tanta determinació em va commoure. Em va dur a la memòria un fet personal que m’havia causat un cert impacte, i no poca estupor. Preparava a Belles Arts la presentació del meu projecte de suficiència investigadora i la seva defensa pública. No entraré ara en detalls sobre el seu contingut, només diré que treballava amb elements visuals inspirats en motius orgànics, plantes, flors, arbres. La tutora em va obsequiar amb algunes indicacions i consells. Em va dir sense embuts que, en el decurs de la defensa, em guardés prou de pronunciar la paraula flor, i va afegir tot seguit, empesa de ben segur per els meus ulls com a taronges, que una dona parlant de flors era de molt mal veure des del punt de vista acadèmic. Corpresa per aquesta revelació, vaig sentir l’ombra amenaçadora de la restricció i el judici. De retruc vaig pensar en les flors de Georgia O‘Keeffe, deduint astorada que aquest suposat problema deuria residir més aviat en la verbalització més que no pas en la seva materialització. No va quedar allí la qüestió. 

Per coses de l’atzar, si és que l’atzar existeix, aquella mateixa tarda vaig anar al Macba, volia veure l’exposició antològica que el Museu barceloní dedicava a un reconegut pintor català. Només entrar a la sala principal un gran pes es va abatre damunt meu: diversos quadres de grans dimensions mostraven sobre un únic color de fons, el perfil tremolós, gairebé infantil, d’una o de vàries flors en el seu centre. Aquestes suraven davant meu, i tenia la impressió que, reptadores, em miraven amb ironia. Em va colpir la certesa que al seu autor ningú li havia retret el seu motiu pictòric, ans al contrari, i que, a més, i sobretot, de ben segur que ell podia anomenar les coses pel seu nom sense haver-se’n d’excusar a causa de la seva biologia. És cert que han passat uns anys d’ençà, tanmateix, encara en debatem del paper de la dona en el món de l’art, per aquesta raó no em cansaré d’agrair la veu sensible i intel·ligent de Hustvedt. Gràcies, Siri. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT