PUBLICITAT

Demà em jubilo i seré pobre

Primer explicaré què vol dir ser pobre en una societat capitalista i consumista. És quan els teus ingressos no arriben al sou mínim, què es la quantitat necessària per sobreviure. La fixa l’Estat i es una forma d’assegurar que el treballador tingui les necessitats bàsiques cobertes: lloguer, menjar i accés a la sanitat pública. És a dir, que tingui el benestar assegurat. Treballant 40 hores setmanals, ningú pot percebre un sou inferior a aquest. Després, li segueix la classe treballadora. És la que percep un ingrés mensual entre el sou base i 2.000 euros. Aquesta persona, guanya per viure i tenir alguns capricis i encara li queden diners per si vol estalviar. Després ve la classe acomodada. És la persona que guanya entre els 2.001 i els 5.000 euros. Es divideix en tres grups. La classe baixa, mitjana i alta. Si estàs entre els 2.001 i els 3.000 euros, ets de classe baixa. Si estàs entre els 3.001 i els 4.000 euros ets de classe mitjana i si estàs entre els 4.001 i els 5.000 euros ets de classe alta. A partir d’aquesta quantitat, ja pots considerar-te ric. Però aquesta quantitat varia segons cada país. Està condicionada pel sou bàsic. En el nostre és d’uns 980 euros nets. Ara faré un càlcul senzill i ràpid per mostrar el motiu d’aquesta quantitat: pis d’una habitació 500 euros - menjar: 180 euros - llum: 60 euros - transport públic: 80 euros - assegurança complementària CASS + baixa laboral: 50 euros. Sumat fa un total de 870 euros. En efecte, el treballador no morirà de gana ni es quedarà sense sostre, però no podrà gaudir de cap tipus d’oci. Amb 120 € que li queden per a passar el mes, és impossible. També, afegir que sense oci, apareix la depressió i l’ansietat. Mens sana in corpore sano.
 

T’adones que els diners són emocionals.Quan prenem una decisió relacionada amb ells, ens deixem portar per les emocions.

La setmana passada vaig complir 65 anys i demà em jubilo. A partir d’ara, els meus ingressos es veuran reduïts. Passaré de cobrar 1.500€ a rebre’n 800€. D’un dia per  l’altre baixo d’esglaó social. Per sort, sóc estalviador i tinc el meu raconet, però el meu company de feina, no, amb la qual cosa, no pot jubilar-se. Ha arribat a un acord amb l’empresa i continuarà treballant fins que no li quedin forces o es mori. Gràcies als meus estalvis, aquesta pèrdua de poder adquisitiu no em suposa un gran canvi. Mai m’ha agradat dependre d’un tercer per mantenir el meu benestar. Des que tinc 19 anys, estalvio el 20% dels meus ingressos anuals. És a dir, un 80% per gaudir del present i un 20% per a pensar en el futur. El meu lema era: si no estalvies durant l’etapa treballadora, no podràs gaudir de la teva jubilació. No ha estat fàcil perquè molta gent m’ha intentat desmotivar. Sobretot gent arruïnada i endeutada. Sempre he estat conscient de no dependre al 100% de l’Estat, ni de ningú (família). He lluitat per la meva llibertat financera i ara la tinc. Tingues en compte això: quan algú et recomani no estalviar, pregunta-li quants diners té al compte corrent i veuràs que no en té. Són persones que viuen al dia i quan es veuen apurades demanen als pares o als fills. Als meus 65 anys puc dir que amb la pensió de l’Estat pago el lloguer, la llum i la quota del telèfon. I amb els diners que tinc al banc, pago el menjar, l’oci i faig front a qualsevol despesa imprevista que em pugui sorgir. Tinc el meu benestar assegurat. Vaig començar a treballar en un forn de pa als 18 anys i mai he canviat d’empresa. Em pagaven el sou base, però és una quantitat insuficient per gaudir de la vida. Com que m’agrada superar-me, vaig aprendre l’ofici de forner i en menys d’un any ja superava el sou mínim i ja podia estalviar. Els meus pares em van ensenyar com fer-ho. Una vegada tinguem la nòmina, abans de gastar, hem de ficar de costat els estalvis i a partir d’aquí, ens adaptem. Perquè com més guanyem, més gastem. Un habitatge més car, un vehicle més car, roba més cara, etc. Si en la nostra ment no està la paraula estalviar, serà missió impossible fer-ho. No pots guanyar durant la teva vida laboral el sou mínim o una mica més. Quan interioritzes la paraula estalviar, et tornes una persona proactiva i decideixes prendre les regnes de la teva vida. No la deixes a l’atzar ni en mans dels altres. Saps que una gran part depèn del teu esforç i això et motiva a lluitar pels teus objectius. T’adones que els diners són emocionals. Quan prenem una decisió relacionada amb ells, ens deixem portar per les emocions. Tenim por o ens posem contents. Fa 15 anys s’anunciava als mitjans de comunicació que les pensions de jubilació perillaven i que patirien retallades. El meu company en comptes de ser previsor i estalviar, va demanar un préstec de 25.000€ per comprar-se un cotxe i canviar els mobles de casa. La seva dona és la secretària del forn i tampoc podrà jubilar-se. A ella li queda una pensió de 500 €. Després està el meu veí del tercer, aquest també és estalviador però ho ha fet d’una altra forma. Fa 25 anys es va ficar en una hipoteca i ara és propietari del seu pis. Es jubila l’any que ve i també li quedarà una pensió de 800 €. Però com no pagarà un lloguer, podrà viure tranquil i gaudir de la seva jubilació, o se’l pot vendre i anar-se’n de lloguer i pagar-lo sobradament amb els diners guanyats. Això es qüestió seva.

La finalitat d’aquest article és que siguis conscient que amb la pensió de l’Estat, només podràs pagar el menjar o l’habitatge però no tots dos. Estalvia o adquireix una hipoteca però no visquis al dia i si ho fas, accepta’n les conseqüències. Quan t’hipoteques, estàs invertint i la teva ment es transforma en estalviadora. Seràs previsor i posaràs de costat una mica cada mes, per pagar la comunitat i fer front a qualsevol despesa imprevista. A part d’això, si estalvies durant tota la teva vida laboral, tindràs l’opció de viure dels interessos bancaris generats o comprar un pis al comptat i no haver de pagar un lloguer.

Comenta aquest article

PUBLICITAT