Francesc Guillaumet Periodista

Fa un parell d’anys, quan començava a col·laborar al PERIÒDIC, em va interessar el debat que vaig veure a les pàgines de la premsa andorrana sobre com calia potenciar turísticament els mesos de juny i juliol per donar contingut al període més fluix turísticament parlant. De fet aquest és un repte que afronta no només el Principat, sinó també el Pirineu en general i que aconsella que es treballi seriosament en la desestacionalització del turisme. És a dir, que s’implementin propostes prou atractives per atraure els visitants quan tanquen les estacions d’esquí, que d’alguna manera és el principal reclam de les terres de muntanya.

Ningú podrà discutir mai que l’esquí és molt important. De fet, aquesta pràctica lúdica per alguns i esportiva per uns altres és al turisme el que el comerç locomotora representa per les botigues de tota la vida. I m’explico. Sempre que s’elabora algun pla per dinamitzar el comerç d’alguna zona (fonamentalment dels centres històrics dels nostres pobles i ciutats) es parla de la importància d’ubicar-hi algun element que estiri els compradors. És a dir, algun comerç o fins i tot gran superfície que faci ineludible que la gent hi hagi d’anar sí o sí de manera que la resta de botigues de l’entorn també es veuran necessàriament beneficiades d’aquest flux de població. Feta aquesta digressió cal dir, doncs, que l’esquí és el comerç locomotora del nostre Pirineu. Això és així i tothom ho reconeix. Ara bé. Perquè aquesta marca tant ponent pugui avançar en la seva voluntat d’esdevenir un referent del turisme també cal dotar-la d’altres relats que no passin necessàriament per la neu.

Per sort, aquestes terres tenen un potencial enorme. Andorra sap prou bé de la importància dels seus llacs i del seu patrimoni natural i cultural. També ho saben la Vall d’Aran, la Vall de Boí, les Valls d’Àneu, l’Alt Urgell, la Cerdanya i totes aquelles terres que beuen directament de la marca Pirineus. És evident, també que cada territori farà la seva pròpia promoció. A Lleida, el Patronat de Turisme de la Diputació fa molta feina en aquest sentit i el mateix deu passar a Andorra. Ara bé. S’ha explorat mai una campanya que parli de la marca Pirineus que no només estigui centrada en la neu? S’ha explicat prou als turistes procedents de la Unió Europa o d’altres països com Rússia o els Estats Units que més enllà de la neu hi ha molt per fer en aquestes terres? Faig aquesta reflexió, també, perquè al fixar-nos en altres marques turístiques potser se’n podria treure alguna conclusió.

Posem l’exemple del Mediterrani. Aquesta marca, tant forta com la de Pirineus si es vol, engloba moltes submarques que reben cada any milers de turistes. És evident que cada indret del país fa la seva pròpia promoció. Només cal mirar, sinó, que quan anem a la platja parlem de Costa Brava o de Costa Daurada si ens centrem a Catalunya o de la Costa Blava si parlem de França. Ara bé, ni que només sigui a nivell d’anècdota hi ha una coneguda marca de cervesa que des de fa molts anys no es dedica a vendre la Costa Brava, la Costa Daurada o Menorca i Formentera (tot i que s’hi puguin rodar els seus anuncis). Perquè el que fa, en definitiva, aquesta cervesera és apostar per la marca Mediterrani ajudant a crear, també, un imaginari col·lectiu que el turista tant pot identificar amb Llafranc o Cadaqués com amb Formentera o Eivissa, per citar només alguns exemples.

Us imagineu, doncs, la força d’una campanya que posés sobre la taula la marca Pirineus en el seu conjunt? El conglomerat d’imatges que em venen al cap ara mateix és immens perquè tant es pot pensar en el Santuari de Montgarri de la Val d’Aran com en els paisatges espectaculars del Port d’Envalira, passant per l’entrada natural a la Pica d’Estats des d’Àreu, a la Vall Ferrera, o els campanars romànics de la Vall de Boí o la singularitat del de Santa Coloma, (reflexat també en les monedes d’euro andorranes). No acaba aquí la cosa perquè ara que tot just hem superat el solstici d’estiu, la força de les imatges de la marca Pirineus també es fan presents amb les falles d’Isil o d’Andorra i les festes del foc com les del Haro de Les.

Però no acaba aquí la cosa perquè el patrimoni i l’imaginari pirinenc és immens. Des de les cabanes de pedra seca que encara es poden veure al Principat fins els llacs d’alta muntanya que es poden visitar en tota aquesta serralada d’orígens mitològics. La força dels seus rius, també, com el Valira, el Garona, el Segre o les dos Nogueres ajuden a crear una personalitat que és reconeguda per milers de visitants. 
Fet i fet, i gairebé a tall de conclusió, del que es tracta es d’anar sumant sinèrgies que ajudin a construir un imaginari col·lectiu que després es pugui traslladar a un món cada vegada més global però que sap valorar les singularitats de cada indret.

Perquè qui sap si un dia no massa llunyà, igual que ara veiem per televisió un anunci de cervesa inspirat en la Mediterrània, també en veurem algun altre que entronqui amb la força innegable dels Pirineus. Segurament d’aquesta manera es podria començar a parlar en termes d’èxit dels esforços per desestacionalitzar el turisme, una assignatura pendent encara per les terres de muntanya i un repte cada vegada més necessari per ajudar a donar oportunitats a un territori que té la matèria prima que s’ha de tenir per avançar a velocitat de creuer pel món dels nostres dies. Només falta posar-s’hi.