La política de les xarxes
Ja han passat tres mesos des de les últimes eleccions generals. Tres mesos d’experiències diferents i noves a la meva vida. Sobretot, pel fet que aquell món que fa menys de mig any veia, estudiava, analitzava i criticava des de fora, ara em toca viure’l des de dins.
En aquest sentit, és interessant observar, ara que estic dins, el comportament a les xarxes de la nostra classe política. Ràpidament, un pot comprovar com existeixen diferències notòries entre l’activitat dels polítics i polítiques al món virtual, i a la vida real o política.
I aquí l’anàlisi de diferències pot ser ben ampli, ja que es poden detectar diferències: entre el ritme d’activitat que tenia la persona política abans de ser una persona pública i aquella que adquireix quan ho esdevé (tant perquè abans era més actiu i ara ho és menys o a la inversa); entre el nivell de comentaris crítics abans i ara (pot ser que abans fos més crític en determinats temes); entre el nombre de xarxes socials que formen part (ja que molts polítics i polítiques es creen nous comptes a xarxes on no en tenien)... Però sobretot, detecto importants contrastos en l’activitat política al món real i aquella que es fa a xarxes (ja que pots trobar polítics i polítiques molt actius en les seves tasques públiques, que en canvi, no ho són a les xarxes, i a la inversa).
Per la meva banda, fa dos mesos em vaig fer Twitter perquè, tot i no veure’n la necessitat anteriorment, un cop a la política activa, m’he adonat de la utilitat que pot tenir aquesta xarxa com a eina d’adquisició d’informació i, encara més important, com a plataforma per fer arribar les meves propostes, posicions i opinions a la ciutadania, així com per poder-hi interactuar.
Malgrat tot, encara continuo dubtant i repensant com les xarxes milloren avui en dia el debat públic, la crítica i l’opinió col·lectiva. I en dubto encara més després d’haver-me llegit l’últim llibre del director de comunicació del MoraBanc Andorra, Gabriel Fernández: Memòries d’un Community Manager.
La lliçó més gran que extrec d’algú que ja porta anys immers en el món de les xarxes, i fent de les xarxes la seva feina, és que tot i les meravelles que poden aportar a la nostra societat, no hem de caure en l’error de pensar que Instagram, Facebook o Twitter són la vida real. En paraules del mateix autor, «hem d’evitar entrar a Matrix», és a dir, confondre allò que és cert del que no ho és (com recordava Plató amb el seu famós mite de la caverna).
I crec que això mateix és el que entre tots hem d’evitar quan som usuaris i usuàries de les xarxes. Ja que tot i l’apoderament i crítica (necessària) que aporten aquestes noves eines, hem de recordar-nos diàriament que podem caure en qualsevol moment a simplificar grans problemes complexos i creure que es poden arreglar amb solucions poc pensades i ràpides.
I és per la rapidesa i impaciència de les xarxes i d’aquest món líquid en què vivim, que tenim un greu problema per seure a pensar, reflexionar i arribar a acords, que molt difícilment es podran resoldre amb piulades, repiulades i m’agrades.