El veler
Des de la finestra de l’habitació contemplava sovint les barques de pesca amarrades al port segons els colors, blaus, verds i granats. Aquell matí no es va entretenir i va baixar de dos en dos les escales fins a plantar-se al jardí. Adorava l’estiu i compartir amb els pares, germans, la besàvia, avis, tiets i cosins uns dies a la platja. A l’ombra d’una immensa figuera, una llarga taula de fusta rebia a la família pels àpats del dia. La besàvia la presidia. Aquella dona menuda, d’ulls blaus governava , amb un fil de veu, una munió de fills, nets i besnets. Havia viscut una guerra, enterrat a dos fills i un gendre i tirat endavant la família i negoci, tota sola. Els estius a Cambrils els vivia com una recompensa als anys de sacrificis i a les llàgrimes besades en silenci.
Aquell matí els més menuts estaven esvalotats. Sortien a navegar i imaginaven mil aventures amb balenes, dofins i algun pop gegant. Camí del port, l’Ester contemplava el paisatge de canyars i sorra. Li agradava guardar a la retina imatges, colors, olors i sabors. Els conservava per gaudir-ne a l’hivern. A l’arribar al port, l’avi va anar posant i cordant a cada net una armilla salvavides, mentre explicava les normes al damunt del veler. Era un ritual que els sis cosins rebien amb emoció. Quan van ser-hi a bord, va començar la maniobra per sortir del port. Tothom sabia el que havien de fer i ràpidament van desplegar veles i deixar anar amarres.
L’Ester, asseguda a la banyera del vaixell, observava atentament com els pares tiets i avis anaven fent cadascú una tasca fins a navegar amb vent de popa i amb les veles ben inflades. Les gavines els sobrevolaven donant-los la benvinguda a alta mar i la proa del veler trencava amb harmònics moviments el blau mar amb escuma blanca. L’Ester, que ja s’havia instal·lat al costat del timó, que ara portava la seva mare, gaudia de tot. Navegar era un festival pels seus sentits, el contrast de colors, sentir la sal del mar a la cara o el murmuri de les onades i el vaixell, la feien absolutament feliç. El matí transcorria tranquil quan de sobte les veles van començar a tremolar i algú va albirar un grop de tempesta que s’apropava a tota velocitat. El cel es va ennegrir ràpidament i un vent fort va entrar per estribord. Sols, en la immensitat del mar, sota un mantell de núvols negre, el veler semblava una joguina. Les mirades es van dirigir al patró.
L’avi, que amb l’experiència que donen els anys a la mar, va deixar el timó en mans de la Roser, i va parlar amb cadascun dels tripulants adults per explicar-los què havien de fer i quan, per evitar la tempesta. S’havia de maniobrar amb rapidesa si es volia evitar posar en perill a la tripulació. Els que tenien menys experiència es van quedar amb els nens dins la banyera, amb un arnès per cadascun per si calgués lligar-los, i la resta es van col·locar on l’avi els hi va demanar per començar a maniobrar. Al crit, d’ara!, tothom va començar a fer el que tenia encomanat fins que les veles van estar recollides i ben lligades i el vaixell va virar rumb a port.
L’avi va celebrar i agrair a tothom l’èxit de la maniobra, també als menuts per mantenir-se al seu lloc. L’Ester mirava de reüll al seu avi. La va impressionar la seva reacció davant d’aquella situació de perill, cedint el timó a la seva mare, i explicant i ajudant als altres a fer el que tenien encomanat per junts arribar a port. Van tenir el grop molt a prop, però van poder atracar sense ensurts. En qüestió de minuts la pluja i un vent huracanat van inundar tot el poble. Un cop a casa, els més petits van córrer a compartir amb la besàvia l’aventura i com l’avi i els pares els havien salvat d’una terrible tempesta.
Les famílies extenses en les quals es vivia fa uns anys eren espais d’aprenentatge, on es transmetien valors i on s’identificàvem diferents rols. Eren referents propers, de carn i os amb els quals compartíem la vida i apreníem a viure.