Orígens
El sol cau a plom mentre sóc a més de 30 graus a l’ombra i quan la suor m’amara, fins al punt de fer-me creure que podria gairebé passar de l’estat sòlid al líquid, m’adono que els meus intents per mirar d’alleujar aquest patiment resultaran de bades perquè al creuar el carrer, el pes salvatge de la canícula m’aixafarà sense misericòrdia.
Recordo que al sentir a parlar per primer cop d’aquesta paraula, canícula, una rialla enjogassada m’havia sacsejat. Potser per la seva sonoritat, que s’assembla a la de clavícula, no havia tardat ni un segon en imaginar-me l’existència en el nostre cos d’un hipotètic apèndix ossi amb aquest nom. I aleshores m’havia posat a divagar, dient-me que aquest certament devia de trobar-se en el crani, ja que, quan caminem sota un sol de justícia, és aquesta la primera part del cos que s’escalfa.
Passat uns anys però, al pronunciar aquest mot de ressonàncies llatines, el que veia era més aviat un desert sota un sol abrusador, i en ell, tres o quatre llebrers famèlics vagarejant enmig de tofes d’herba seca voladores. Finalment, vaig descobrir, no sense sorpresa, que la paraula canícula prové de la constel·lació del Ca Major, i en especial de la seva estrella Sírius, una de les més brillants del firmament. Els antics havien comprovat que aquesta darrera ascendia en l’horitzó coincidint amb l’època de fortes calors.
En assabentar-me que canícula es podria traduir de fet com a gossa petita, vaig pensar que ho havia gairebé encertat amb la imatge dels llebrers. Trobo ben curiós, per no dir sorprenent, comprovar com diferents cultures de l’hemisferi nord li van atribuir aquesta característica canina, des dels indígenes americans fins al mateix Homer que en fa referència a la Ilíada, al descriure el moment en que Aquil·les es dirigeix a Troia, anomenant-la el Ca d’Orió. Ningú no pot negar que l’enigma revelat dels orígens d’un mot només es pot veure deslluït per els misteris encavalcats que aquest pot arribar a desvetllar. Les paraules no només són instruments pràctics per a comunicar amb eficiència sinó que a través de la seva etimologia, tracen, per qui es pren la pena d’observar-ho, reverberacions que amplien la seva significació d’una forma esfereïdora. El primer i més gran misteri de tots però, resulta ser, sense cap mena de dubte, el del llenguatge i el seu origen. Les teories al seu voltant són diverses tot i que els científics coincideixen en diversos punts, es tractaria d’un component de la nostra biologia, com la forma de caminar bípeda i s’hauria desenvolupat de forma molt progressiva. Per tant, és força probable que durant un llarg període de temps el nostre llenguatge, tal com l’entenem ara, hagués estat incomplet. Per aquesta raó podem deduir que no només seria una eina d’aprehensió del món que s’hauria anat perfeccionant a poc a poc, sinó que seria causa i conseqüència alhora d’aquest mateix procés de categorització i culturització.
No puc deixar de pensar que per alguns pensadors el llenguatge equival a la salvació, a la màxima expressió del nostre potencial, per d’altres en canvi reflecteix la profunda solitud de l’existència humana. Jo més aviat em quedaria amb la frase del sociòleg i filòsof francès Edgar Morin, quan afirma que som nosaltres els qui fem el llenguatge que ens fa. És a dir que nosaltres ens construïm a través del llenguatge i aquest ens construeix. Aquesta relació complexa, que ha donat pas a nombrosos alfabets, i a l’actualitat, a unes sis mil llengües repartides pel món sencer, per un moment m’ha fet oblidar, gràcies a déu, el pes de la canícula.