Ritus funeraris 2.0
Tot canvia, tot evoluciona. Hi ha un tema, però, que es resisteix al canvi, tot i formar part de la vida i ser indefugible: la mort, per a molts encara un tabú. La major part de les persones prefereixen no pensar-hi, ni parlar-ne, potser per exorcitzar un final inevitable?
Són poques les que fan una previsió. Es compleix amb la testamentària: tants casos d’herències renyides, o de dificultats legals que comporta el fet de morir sense testar, són elements prou coneguts com per portar a organitzar-se. Més rar és pensar en allò que la família podrà fer quan arribi l’hora. Portats per les tradicions, alguns ja saben que disposen del panteó familiar, o pensen que comprant un nínxol serà suficient per gaudir del repòs etern. Altres opten per la cremació i preveuen un columbari on deixar refredar les seves cendres o, romànticament, demanen la seva dispersió al vent (tot i les limitacions legals). El testament vital va calant: allò que transmeten els mitjans és una conscienciació suficient per programar la desconnexió. Però poca cosa més es prepara: quan passi, ja s’ho trobaran els que quedin.
Els ritus funeraris tampoc són fruit de la planificació. Sovint els pobres descendents, sense instruccions precises, es troben sotmesos als suggeriments de les empreses de pompes fúnebres (quin nom!). Les estades al tanatori (cada cop més curtes) són aquells moments que, segons la tristor i el cansament acumulat dels assistents, es fan difícils de superar, i les mostres de suport rebudes es poden convertir en feixugues, segons com i de qui vinguin. Els sempiterns recordatoris apareixen amb els dibuixos típics i les frases tòpiques, amb una despersonalització del difunt que –a casa nostra– intenten compensar el capellà o algun familiar, amb la seva oratòria fúnebre. Què dir de les esqueles, on veiem regularment com una persona, amb entitat pròpia, quan mor esdevé la mare o el pare de, o l’esposa o el marit de, sense tenir en compte qui era, més enllà de les etiquetes. Les frases ràncies «al cel sigui» o «morí cristianament» s’apliquen a tothom, sense cura de les conviccions del difunt. El condol sí ha evolucionat: les cartes escrites a mà i les trucades telefòniques han deixat pas a les xarxes socials –i a l’eficient WhatsApp– per concentrar en el temps les mostres de simpatia i permetre així, als qui es queden, de superar l’aflicció privadament i de forma ràpida.
Altres societats mostren alternatives: la contractació d’una assegurança per cobrir les despeses derivades, o la d’un funeral planner per programar la cerimònia d’acord amb la personalitat del mort –amb l’opció d’un funeral online o d’una festa per recordar–; la tria del fèretre o de l’urna funerària d’acord amb els gustos i la sensibilitat del que se’n va: de cartró, biodegradable...; la transformació de les cendres en un diamant, un arbre, adob pel jardí o un disc de vinil, pels més enrotllats; o l’estalvi de la làpida mitjançant un codi QR. Altres camins pels ritus funeraris, preparats sense por i amb alegre serenitat.