PUBLICITAT

El vici de fotre la mà

Em costa unir-me a la gran efusivitat amb què s’està celebrant el naixement del cadell de linx al Pirineu català. A més, ara resulta que ja en teníem dos a Andorra i que no ens havíem assabentat... Segons Naturlandia, les cries són «molt sensibles als canvis» i segurament per això s’ha volgut mantenir en secret, per garantir que la visita massiva de persones al parc no influís en el seu desenvolupament.

Aquestes paraules queden molt bé davant de la càmera, però veurem si veritablement el parc se centra a fer el millor per a les cries i no s’uneix a l’explotació d’imatge i de promoció que solen fer aquests centres quan disposen d’una nova criatura entre les seves reixes. Perquè no ens enganyem, per a ells, els animals no deixen de ser productes que els fan guanyar diners.

És sabut que Naturlandia no està passant per un bon moment, de fet, ja fa temps que trontolla, així doncs, no seria d’estranyar que comencessin a aparèixer samarretes, gorres o tota mena d’articles promocionals amb la imatge dels nouvinguts com a reclam per atreure a més visitants. Per ara, el centre del Pallars Sobirà ja s’ha penjat la medalla i només fa que treure pit assegurant que el naixement s’ha produït gràcies als seus esforços i cuidats. Bé, potser a qui veritablement s’hauria d’elogiar és a la parella de linxs que, malgrat totes les adversitats i de viure en captivitat, han fet el possible per mantenir la seva espècie.

No em malinterpreteu. Que neixi una cria d’una espècie en extinció és una gran notícia. I que en neixen tres, ho és encara més. Però com passa amb tot, l’humà sempre hi ha de fotre la mà. No oblidem que molts dels animals que estan en perill d’extinció ho estan per culpa de l’espècie més naïf de la terra. Per tant, el fet d’acollir a diferents animals en instal·lacions aparentment adaptades i d’alimentar-los de forma periòdica no ens dona dret a proclamar-nos els salvadors. Si hi ha centres de recuperació de la fauna, és, en part, perquè molts animals acaben sent atropellats, maltractats o caçats pels mateixos humans.

La naturalesa és sàvia. I si nosaltres no hi fóssim, se les empescaria per mantenir-se i ressorgir. Però conviure amb l’homo sapiens no és gens fàcil, i, malauradament, sembla que està perdent la batalla. Amb això no vull dir que els centres de recuperació no facin tasques importants. De fet, ja que som part del problema, està molt bé que també ho siguem de la solució. El problema bé quan alguns es lucren amb els animals sense importar-los el seu benestar i de cara a l’exterior apadrinen la bandera proanimalista.

No ens enganyem, un espai que acull a animals i els exposa a un públic no deixa de ser un negoci. Per molt que els intenti cuidar i faci el possible perquè estiguin mínimament bé, els animals no deixen d’estar entre reixes i privats de la seva llibertat. Abans s’anomenaven únicament zoos, ara alguns han adoptat el nom de centres de recuperació... Alguns seran millors, altres pitjors, però cap pot arribar mai a considerar-se un bon hàbitat per a cap espècie animal. Una recuperació òptima i veritablement efectiva és aquella que finalitza amb l’alliberació de l’animal.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT