PUBLICITAT

La banda sonora de Woodstock

Woodstock va ser una festa consagrada a la pau i als drets civils, un missatge que 50 anys després ressona igual de fort que les cançons que el van fer gran, de l’actuació inaugural de Richie Havens al final agònic amb Jimi Hendrix tres dies després.

1. Freedom, de Richie Havens: Només estava previst que toqués 40 minuts, però els immensos embussos per arribar a la granja de Max Yasgur i la incapacitat per preparar a temps altra actuació el van forçar a estendre l’actuació. Quan es va quedar sense repertori, va improvisar una cançó basada en un cant espiritual (Motherless child) que va acabar convertint-se en himne del festival.

2. We shall overcome, Joan Baez: Popularitzada anys abans per aquesta mateixa artista en interpretar-la a la capçalera d’una marxa de 300.000 persones pels drets civils als EUA, aquest clàssic creat per Charles Albert Tindley no podia faltar a la cita. Per a l’ocasió, en hores intempestives i humides, va anticipar aquesta vegada cada frase per convidar el públic a acompanyar-la en el seu cant, catarsi col·lectiva que va tancar la primera jornada.

3. Soul sacrifice, de Santana: El mexicà va pensar que tenia temps suficient per gaudir d’una pujada de mescalina abans del seu concert, que finalment es va anticipar per la desorganització de l’esdeveniment. Quan va saltar a l’escenari encara estava sota els efectes de la droga, que aparentment va insuflar més vida i sinuositat al pal de la seva guitarra i a aquesta peça instrumental.

4. Piece of my heart, de Janis Joplin: Molts coincideixen que no va ser la seva millor nit, convertida en un sac de nervis que va intentar pal·liar amb alcohol i cocaïna, però també són molts els que asseguren que, així i tot, la seva veu prenyada d’electricitat va volar els caps dels congregats.

5. I want to take you higher, d’Sly & the Family Stone: La seva pròpia singular composició per a l’època, integrat per homes, dones, blancs i negres, ja constituïa un al·legat de tot el que Woodstock volia encarnar, però amb el seu funk-rock vigorós i superrítmic van aportar a més un dels millors concerts de tot el festival.

6. My generation, de The Who: Molestos pel tractament i els retards, sembla que els britànics no volien tocar allà, però amb el temps s’ha convertit en un dels seus directes paradigmàtics, ja sigui per moments com aquell en el qual Pete Townshend va fer fora un activista de l’escenari a cops de guitarra, o per explosions com aquest clàssic de la banda.

7. Volunteers, de Jefferson Airplane: Representants de la psicodèlia hippie, van anticipar aquest cant contra la guerra que encara no havia estat editat i que es va convertir en un dels temes emblemàtics del festival.

8. With a little help from my friends, de Joe Cocker: La seva poderosa i inequívoca veu esquinçada, pur soul, i les convulsions que la música induïa en el seu cos van deixar en xoc a un públic que poc s’esperava d’un semidesconegut, que fet i fet va insuflar empenta inesperats a un original dels Beatles infravalorat fins que ell el va convertir en una experiència auditiva catàrtica.

9. Wooden ships, de Crosby, Stills & Nash i també Neil Young, encara que aquest va refusar que el seu nom aparegués associat a la gravació. El del quartet va ser un dels concerts mítics del festival i d’ell van sorgir temes inèdits a dia d’avui excepte per aquesta presa en viu, com Sea of madness, o aquest altre impulsat per la suma del col·lectiu i el talent individual dels sols.

10. The star-spangled banner, de Jimmy Hendrix: Les coses tampoc pintaven bé per al de Seattle, en part per -apunten alguns- autorrelegarse al tancament a les 9 del matí de dilluns, davant només una desena part dels assistents, en part per la falta de química amb els seus músics, fins que va desencadenar l’eufòria amb la seva boja i corrosiva reinterpretació de l’himne americà i amb un Hey Joe que va ser l’últim que va sonar a Woodstock.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT