PUBLICITAT

Sempre hi ha una sortida

Fa uns dies em van donar la notícia de què una persona apreciada, amb la que tenia contacte freqüent per motius laborals, va decidir treure’s la vida. Lamento profundament que no hagi trobat la il·lusió necessària per continuar vivint i espero que hagi aconseguit la pau que tant anhelava. Per a tots els que ens trobàvem al seu entorn, la gran qüestió que colpeja els nostres pensaments des de llavors és per què?

Era una persona molt entregada, molt professional i extremadament educada, i sempre l’havia vist contenta o, si més no, mostrant la seva millor versió. Potser va ser la seva gran discreció la que va evitar aixecar les alarmes sobre que alguna cosa no anava bé. Ni tan sols els companys més propers, amb els que mantenia una relació més personal, van poder interpretar els petits signes. O potser els petits signes no van existir. El que és clar és que els familiars i els amics d’un suïcida a vegades s’enfronten a un injust i pesat patiment emocional.

El tractament d’un problema com el suïcidi és molt complex, perquè n’influeixen factors psicològics, biològics, socials, culturals i ambientals. Aquesta conducta pot tenir moltes diferents motivacions i vincular-se amb actes de defensa de l’honor, amb actes de protesta -dels quals hi ha nombrosos exemples al llarg de la història- o amb actes de rebel·lia, però habitualment respon a actes de desesperació lligats a la depressió. Una profunda depressió que pot conduir a què la persona es focalitzi únicament en els seus fracassos o decepcions, infravalorant les seves capacitats per fer-hi front. Llavors, un filtre negre impregna tot el que veu i distorsiona els seus pensaments, arribant a tenir aquesta visió negativa del món, que té més influència en les seves decisions que la «gravetat» del mateix problema.

Malauradament, el suïcidi és la primera causa de mort per darrere de les malalties, i s’ha convertit en un greu problema de salut pública. A Espanya, a tall d’exemple, es produeixen 10 suïcidis diaris -el doble de morts que per accidents de tràfic- i, segons l’Organització Mundial de la Salut, prop d’1.000.000 de casos anuals a nivell mundial; unes taxes que -anuncia- han augmentat en un 60% els darrers 45 anys. Tanmateix, no s’acostuma a parlar-ne, ni es porten a terme campanyes de prevenció.

Els homes se suïciden, en general, tres cops més que les dones, malgrat que les dones ho intenten tres cops més, potser perquè acostumen a escollir mètodes menys violents que poden fallar. Si bé tradicionalment, la taxa més elevada es produïa entre membres d’edat avançada del primer gènere, les taxes entre els joves han augmentat considerablement. Si ens fixem en concret en la franja d’edat entre els 10 i els 24 anys, l’OMS alerta que el suïcidi és la segona causa de mortalitat i, en un gran nombre de països, la primera (aquesta estadística no inclou les temptatives de suïcidi, que són fins a 20 cops més freqüents que els suïcidis consumats). No és estrany, perquè el col·lectiu d’adolescents i joves és especialment sensible per la seva exposició a moltes pressions noves, a més de ser molt vulnerable a comportaments violents o d’assetjament que poden continuar o proliferar impunement a les xarxes socials, tal com mostren alguns casos mediàtics. Però tampoc s’acostuma a abordar la qüestió a les aules.

Aquestes dades aconsellen el desenvolupament d’estratègies de prevenció i seguiment, motiu pel qual aquesta organització desenvolupa una iniciativa a nivell mundial per a la prevenció del suïcidi: SUPRE. I és que és bàsic abordar aquest problema amb contundència, igual que s’intenten abordar d’altres xacres com l’accidentalitat a la carretera, la violència de gènere o les conductes addictives.

Per desgràcia, qui es troba profundament deprimit i té idees suïcides té seriosament afectada la voluntat. Se sent incapaç d’afrontar una situació o li sembla impossible superar-la, i creu que la l’única forma possible d’escapar al seu patiment és la mort. És important que pugui prendre consciència que la manca de desig de viure és fruit de l’alteració de la seva voluntat i, quan això no és possible, que les persones que es troben al costat siguin capaces d’ajudar-lo a veure aquesta relació. La banalització de les seves preocupacions és, simplement, contraproduent, i els experts recomanen abordar directament els problemes i analitzar-los en profunditat de forma conjunta.

La nostra societat està obligada a ampliar la comprensió de les possibles causes de la falta de voluntat de viure -ja estiguin relacionades amb una malaltia mental o amb una decisió personal- per treballar de forma eficient en la prevenció i la potenciació de la resiliència (la capacitat de ser flexible i resistent davant l’adversitat) com a important factor de protecció. Ha de deixar de ser un tema tabú; i les elevades taxes detectades, l’expressió d’un fracàs del nostre sistema, tant a nivell polític, com social, sanitari i cultural.

No podem continuar permetent que el suïcidi sigui un acte invisible estigmatitzat per la nostra societat. Tots ens podem sentir, en un moment donat, assetjats per sentiments de rebuig, de manca d’afecte, de dolor, de pèrdua, de vergonya, de culpa, de fúria... angoixats, en definitiva, per situacions que poden arribar a superar-nos. És important que ens sentim acompanyats -finalment som animals socials- i que trobem una veu que ens recordi que, després de la negror més intensa, l’única cosa que es pot veure és color.

I sí, sempre hi ha una porta de sortida en el sinistre passadís de la depressió, malgrat que, a vegades, trigui a arribar o a deixar-se veure. Per trobar-la, solament ens hem de donar una mica de temps i treure’ns aquestes nefastes ulleres de color fosc. Si no podem sols, algú ens ha d’ajudar a fer-ho, però, per saber que les tenim posades, la clau és parlar-ne. Les polítiques relacionades amb la prevenció orientades a la formació d’experts i educadors i a la sensibilització social ajudaran a establir aquesta conversa.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT