Braços oberts
Després de 20 dies de bloqueig, els 83 migrants que encara seguien a bord de l’Open Arms han pogut per fi trepitjar terra en la matinada del 21 d’Agost a l’Illa Italiana de Lampedusa. Personalment, com a ciutadà europeu i del món, m’indigna veure com líders mundials, més enllà de la seva ideologia o del país que governen, es neguen o triguen més de dues setmanes a reaccionar sobre el futur de totes aquestes persones que han abandonat la seva terra, les seves famílies i amics, i s’han jugat la vida per una darrera possibilitat de tenir un present i un futur. No només ells, sinó els seus fills i els seus éssers estimats que deixen a milers de quilòmetres.
Més enllà de la crua realitat d’aquesta pobra gent que només busca una nova oportunitat d’una vida digna, em sembla bastant preocupant i greu que continuïn permetent-se aquestes coses a ple segle XXI, quan, teòricament, vivim en una societat civilitzada i que creu en una democràcia real i plena: La pregunta que em ve al cap és si no és feina d’organitzacions com l’ONU vetllar per la seguretat de tothom, sigui del país d’on sigui. (Almenys això és el que ens estan venent). I l’altra pregunta pot ser: Què pesa més per a l’ONU i els Estats del primer món?
La vida dels ciutadans o el negoci que puguin tenir amb els governs que fan aquests genocidis indiscriminats per part d’uns líders totalitaris i dictatorials que fan i desfan a la seva manera sense cap control i que obliguen aquesta pobra gent a marxar de casa seva, lluny de la seva família i sense saber si mai arribaran a aquest futur seu a l’altre costat de l’oceà allà on queden les seves poques esperances? Em permetreu ser una mica «políticament incorrecte» perquè el que sento aquests dies amb les notícies és tristor i ràbia, molta ràbia, envers l’actual estat modern d’Europa.
No puc entendre que països desenvolupats com Itàlia, França, Alemanya o Espanya, més enllà de la seva ideologia, o de la seva situació política i econòmica, deixin tanta gent al mar en condicions infrahumanes i sense cap mena d’interès real (només de cara a la façana per quedar bé amb el seu electorat: promeses d’ajuda que no arriben mai o bé solucions més de 15 dies després). I Europa? I l’ONU? On són quan realment se’ls necessita? On són quan veuen ciutadans del món patir les injustícies de la guerra i l’avarícia humana? Torno a qüestionar-me si pesen més a aquesta Europa civilitzada els interessos comercials que les vides humanes?
Quan em demanen, per què m’he posat en política, la meva resposta és sempre la mateixa: lluitar contra les injustícies i intentar que tothom sigui el més feliç possible en unes condicions mínimes. És potser la meva manera de veure la política una utopia i tenim governants que no es preocupen ni el menys mínim pels altres sinó només pels interessos propis del partit i els seus personals? Això no és política, això és negociar i traficar amb terroristes humans.
I en el moment en què no es diu res, som partíceps d’aquests genocidis. Afortunadament, la societat civil ha demostrat que ells sí que creuen en una veritable democràcia i encara creuen la declaració universal de drets humans feta pels pares de la nostra democràcia. Si ells aixequessin el cap... Espero i desitjo que la generació futura de polítics sigui la representació real del carrer i se l’escoltin. Aquesta és l’esperança que em fa seguir en política. Que els que venim, creiem i defensem els drets de tothom i no només dels que ens interessa. Parlem de persones, no ho oblidem MAI.
«Si ets neutre en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor», (Desmond Tutu- Premi Nobel de la pau-1984).