Liluragarri
Sabeu aquesta sensació d’haver complert una aventura que volíeu fer des de fa temps? Les pessigolles a la panxa, el somriure nerviós que sembla que no vol marxar mai... La vida està plena d’accions i activitats que desitgem fer però que —per A o per B— al final no s’acaben complint. A vegades és perquè la quotidianitat se’ns menja, altres perquè creiem que ja tindrem temps de fer-ho més endavant i, en algunes ocasions, senzillament és perquè la mandra ens acaba vencent. Fa temps que volia fer un viatge per la costa basca amb una motxilla a l’espatlla com a únic acompanyant.
Però els «ja ho faré més endavant» o «millor ho deixo per a l’any que ve» es van anar imposant a les ganes de viure aquesta aventura. I per fi, gairebé 10 anys després, puc dir que l’he complert! Bé, és cert que potser no l’he acabat fent com esperava. I és que lluny d’anar sola, he acabat viatjant amb companyia humana i canina (molt grata per cert!). I en comptes d’anar amb una única motxilla, he acabat carregant unes quantes maletes... Però això sí, el destí s’ha mantingut.
No és que el País Basc sigui l’indret més llunyà on he viatjat ni que la ruta realitzada sigui la més complicada que he fet en els darrers anys, però la sensació d’haver complert una fita guardada al fons d’un calaix supera molts dels destins paradisíacs que hagi pogut trepitjar. Potser és precisament aquest sentiment de satisfacció el qui escriu i el que m’impulsa a fer pública la meva aventura. I com sol passar, les paraules es queden curtes davant de les emocions i vivències que m’agradaria explicar.
Tot i això, si m’hagués de quedar amb un adjectiu que descrivís els darrers dies viscuts, seria liluragarri. En euskera significa fascinant/apassionant. I és que tot i que anava molt ben recomanada per tots els qui hi han estat, no hi ha res que m’hagi deixat de sorprendre: els paisatges, la gent i (sobretot) el menjar. Sol passar que quan et parlen tan bé d’un indret i te’l descriuen amb tanta passió al final te l’acaben desgastant.
Si et diuen constantment que una cosa és fascinant, el teu cap acaba assumint que és així, i quan la tens al davant, la impressió que et provoca acaba sent molt menor a l’esperada. Però en el cas de la costa basca, ha sigut tot el contrari. Tothom, absolutament tothom, m’havia parlat meravelles dels seus penya-segats, la seva gastronomia i les seves trobades socials.
I un cop hi he pogut posar el peu, he comprovat que es quedaven curts! Imagino que la forma de viatjar també hi ha tingut molt a veure. El meu mitjà de transport i d’allotjament ha sigut l’autocaravana. I la llibertat que et proporciona i el punt de vista que t’ofereix de cada indret fan que sigui una experiència més que recomanable!
Qui sap. Com he comentat, potser ha sigut la satisfacció de complir una petita fita, o potser és que la costa basca és veritablement tan meravellosa que ha aconseguit captivar tots els meus sentits. Sigui com sigui, no me’n podia estar de deixar plasmada aquesta experiència. Us encoratjo a obrir els calaixos que tingueu oblidats i a treure-li el pols a aquelles propostes que estiguin més al fons. I si no en teniu cap de present, apunteu el país Basc com a pròxim destí, de ben segur que no us defraudarà!