Confluències
No fa gaire temps em van preguntar com vaig saber que era feminista. Tot i ser conscient del recorregut vital i intel·lectual que m’ha dut a declarar-me com a tal, la pregunta es va anar expandint despertant la curiositat per conèixer quins camins havien recorregut la resta de companyes feministes fins arribar a identificar-se amb aquest moviment.
Quan la doctora Mercedes Valdivieso, professora d’Història de l’art a la UdL, comença a citar multitud de noms de dones artistes a l’assignatura d’Art contemporani me n’adono que estava al tercer any de la carrera i que fins llavors no havia sentit el nom d’una dona artista. Experimento una barreja d’indignació i vergonya per no haver-me demanat mai pel lloc de les dones en la Història de l’art. L’ombra dels grans mestres ho eclipsava tot i jo jugava el joc.
Comences a esgotar totes les assignatures i cursos on apareix el tema del gènere al mateix temps que contactes amb l’obra, la vida i les reivindicacions de multitud de dones artistes. Elles comencen a posar llum a la teva pròpia trajectòria. Afegeixes noms nous a la teva genealogia femenina i agafes el relleu de la seva lluita. Comences a prendre consciència de la desigualtat patida pel fet de ser dones. I això et porta a llegir teories feministes i espetegues amb Nocklin, Bornay, Beauvoir i companyia. Llavors, a poc a poc i per analogia, comences a posar nom a situacions per tu viscudes molt abans de saber que eren de desigualtat. Situacions assumides com quelcom natural en el funcionament de les relacions personals, professionals i socials condicionades pel fet de no ser un home. És quan prens consciència d’això que inicies un viatge de no retorn, perquè el feminisme al cap i a la fi, és una visió del món.
Arriba una nova concepció de les teves relacions personals, la pròpia carrera professional i el teu compromís amb la societat. Opció no sempre fàcil però ja inevitable.
L’activisme i el salt a l’acció de la lluita per la igualtat és només el darrer pas. És on conflueixes amb altres persones que, cadascuna des de la seva pròpia trajectòria, sent la mateixa pulsió que tu. Múltiples històries, identitats, intensitats i compromisos, que s’uneixen per lluitar, treballar, créixer i dubtar conjuntament per aconseguir una societat més justa.
En aquesta confluència es comença a teixir una xarxa de complicitats. Un compendi de viscuts comuns que ens vinculen en un magnífic ordit solidari. Desconec els camins de les companyes, els detalls que composen el procés de la seva presa de consciència. No sé els noms de les persones que les van acompanyar en aquest recorregut o pel contrari, si ha estat una travessia solitària. No en sé gairebé res però m’inunda una enorme sensació de solidaritat i complicitat.
Si el masclisme és transversal, nosaltres també ho hem de ser i abraçar els diversos relats que ens porten a definir-nos com a feministes. Al cap i la fi, no és cap carnet ni afiliació la que ens porta a aquest lloc comú que en diem feminisme. D’això en tinc la certesa.