PUBLICITAT

La maduresa de les dones

El dia 15 de maig de 1968, coincidint no sé si casualment amb els anys en els que es va iniciar el moviment americà d’alliberament de la dona, un grup molt nombrós de dones andorranes, moltes de les quals tots coneixem, –prèviament autoritzades per Sindicatura per recollir signatures–, van presentar una sol·licitud al Consell General de les Valls demanant l’exercici dels drets de la ciutadania plena, és a dir, poder votar i ser votades. 

En la sol·licitud, presentada ara fa més de 50 anys, es deia que «(...) la influència de la dona és decisiva. La dona afiança l’autoritat moral que es desprèn del seu múltiple caràcter d’esposa i mare, de mestressa i associada, (...) tot i així les dones andorranes ens veiem excloses, sense que existeixi cap text de dret prohibitiu, de tota participació en la vida pública del País al qual estimem, i per la qual sentim o podem sentir tanta vocació com molts barons, car no podem restar insensibles ni indiferents als quefers col·lectius –especialment culturals, socials, benèfics, etc–». 

La fonamentació de la sol·licitud també era excel·lent. Transcrivien la frase d’Henry MAINE «la infantesa de la Societat està caracteritzada per la submissió de les dones a perpetua tutela» i apel·laven a la Declaració Universal dels drets de l’Home, a l’Encíclica «Pau en la Terra» del Papa Juan XXIII, i citaven a títol enunciatiu els països que ja havien incorporat «la dona a la vida pública, en igualtat de deures i drets amb els homes». 

Aprofito per manifestar la meva més sincera admiració a les dones que van tenir aquella iniciativa i van firmar la súplica, moltes de les quals ho van fer afegint al seu cognom l’expressió «de» i a continuació el cognom del seu marit.

No obstant, van haver d’insistir davant la falta de resposta, i un any més tard la van reclamar amb les següents paraules «(...) vulguin en un termini prudencial i el més breu possible, informar el nostre expedient en sentit favorable...(...)». 

Finalment per Decret de 14 d’abril de 1970, amb el vot a favor de 10 contra 8 i una abstenció, el M. I. Consell General va atribuir a les dones el dret a votar, però NO a ser elegibles que es va denegar amb 12 vots en contra, 6 a favor i una abstenció. 

No va ser fins el dia 24 de maig de 1973 que es va aprovar que les dones poguessin ser elegides (sufragi passiu), motivant aquest decalatge temporal en que el M.I. Consell General «(...) volia reservar-se un temps de prova per a que les dones andorranes poguessin demostrar la seva maduresa política i d’interès que portaven als afers públics». 

Des de llavors les dones han exercit a Andorra els seus drets polítics actius i passius, arribant a tenir un Consell General i Govern paritari. Però malgrat aquesta participació de les dones en la política, existeix una barrera invisible respecte a alguns assumptes que s’han de legislar i dels que no s’arriba a parlar mai, similar al conegut sostre de vidre professional de les dones. 

Potser per omplir aquests buits, recentment s’ha formalitzat la creació de dues associacions feministes molt actives que ja venien treballant des de feia temps i que han agafat el testimoni d’aquelles sufragistes andorranes en la lluita de la defensa dels drets de les dones. Em refereixo a ACCIÓ FEMINISTA D’ANDORRA (AFd’A) i a STOP VIOLÈNCIES i amb anterioritat L’ASSOCIACIÓ DE DONES D’ANDORRA. 

La mateixa valentia que van mostrar aquelles sufragistes és la que tenen avui les associacions feministes en la seva reivindicació de la regulació del dret a l’avortament, dret que celebra el seu dia internacional el pròxim 28 de setembre. Aquest dret, malgrat estar regulat a molts països del món, i que ha estat reconegut com un dret humà pel Comitè de Drets Humans de l’ONU, no està reconegut ni regulat a Andorra. 
Em fa mal escoltar la lleugeresa i hipocresia amb la que les nostres institucions tracten aquest assumpte, enviant les dones i noies andorranes que volen avortar als països veïns. Cal que tots assumim que vivim al segle XXI, que la sobirania resideix en el poble, i que les dones són les úniques que poden decidir sobre el seu cos. Si s’ha aconseguit aprovar lleis com la del divorci, la d’unions estables de parella, i inclús d’unions civils de parelles del mateix sexe, per què no es pot arribar a aprovar la llei de l’avortament? 

La maternitat és meravellosa quan és desitjada, però la dona ha de poder decidir lliurement quan i amb qui vol tenir un fill. I si es queda embarassada sense voler tenir aquell fill no és admissible que cap institució veti la seva llibertat. Què passa amb les dones violades? O amb les malformacions del fetus? O amb el perill per la mare? I la voluntat de la mare?
Hem aconseguit la paritat al Govern, la paritat al Consell General, i fins i tot l’òrgan de Govern que és la Sindicatura està formada íntegrament per dones, i en canvi no podem decidir sobre el nostre propi cos. Encara no hem demostrat prou maduresa per decidir per nosaltres mateixes? 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT