Responsabilitat parlamentària
No per previsible és menys preocupant. Estadística acaba de confirmar que a Andorra ja té més població major de 65 anys que menors de 15. Fa molt temps que sabem que el sistema actual de pensions, tal com està dissenyat, no és sostenible. És obvi que no podrà fer front als compromisos futurs. Aquest fet farà que, de forma inexorable, els ciutadans actius, que són els responsables d’engreixar les contribucions, hagin d’apujar la seva participació econòmica perquè els que ja estan en fase de jubilació, puguin rebre allò que estava previst i que els mandataris del moment van acordar.
Alguns ciutadans podrien pensar que si seria just canviar les regles del joc establertes i que no es complissin les expectatives del que s’havia acordat? La presa de decisió respecte aquesta acció transcendental, penso que ja no es pot dilatar més. Certament, no acontentarà a la majoria però és un exercici que caldrà fer ben aviat per respondre a la responsabilitat que el poble ha atribuït als seus parlamentaris.
A qui ha tocat exercir l’acció de Govern, és qui té l’obligació d’engegar-ho i proposar-ho, per a la seva situació i pel percentatge de responsabilitat que té, en haver rebut el suport de la ciutadania, als darrers comicis. Al meu entendre però, una presa de decisió tan important, hauria de ser treballada per tots els parlamentaris, per tal de poder obtenir el resultat més consensuat possible, perquè sigui el menys traumàtic pel conjunt de la ciutadania.A ningú li agradaria haver de treballar fins més enllà del que estava previst. Ni tampoc haver de donar un percentatge més elevat dels emoluments que un percep, per lliurar-los al fons de pensions de la CASS. Malauradament, les solucions miraculoses, sense haver de prendre decisions impopulars, no n’hi ha. Mirar de perjudicar d’una manera similar, tant pels que acaben el cicle laboral, com pels que l’inicien, és un exercici imprescindible que caldria acordar conjuntament.
És evident que no serà un exercici fàcil. I quan s’interposen rèdits d’interès polític pel mig, tot es complica. Aquells que governem, ens toca posar damunt la taula la proposta i apel·lem a la responsabilitat de tots plegats. Aquells que estan al costat de la minoria parlamentària, opinen que un problema com aquest, l’ha de resoldre la majoria i sempre amb la perspectiva política i amb el desgast que una presa de decisió com aquesta comporta. I apa, ja hi tornem a ser!
Amb aquesta darrera afirmació, no pretenc en cap cas jutjar a la minoria. Vist que és obvi i lícit pensar que, si només et necessiten i reclamen la responsabilitat per temes molt sensibles –ingrats i de difícil solució– també caldria estendre els braços des de la majoria en altres aspectes molt més amables i de reconeixement social.
Tots plegats hauríem de reflexionar al respecte i aconseguir que els beneficiats per les nostres accions, siguem tots els ciutadans. Em costa resignar-me i reconèixer que el sistema està muntat d’aquesta manera i que serà difícil canviar-lo. Seríem molt irresponsables si no ho intentem.
L’emergència climàtica, les pensions, la sanitat i l’habitatge són qüestions que ja no podem no mirar a l’espera que se solucionin soles. Sembla que coincidim tots els parlamentaris en moltes coses però no en la manera de procedir.
Acordem, pactem i consensuem procediments. Posem-nos a fer una Andorra millor per a tots. Potser amb aquesta reflexió, faré de Gottfried Leibniz i, probablement, algun Voltaire dirà que sóc ingenu. Pangloss volia fer creure al seu deixeble Candide que tout est pour le mieux dans le meilleur des mondes possibles. Jo també ho voldria creure. El temps ho dirà.