Un home bo
A través de les finestres de l’autobús es plasmava la transformació que patia la ciutat quan s’allunyava de l’Eixample, direcció a Nou Barris. L’harmonia i riquesa de les edificacions del centre, resultat d’una planificació urbanística reflexionada que dignificava les construccions i la vida de les persones que les habiten, s’anava difuminant i diluint en una ciutat gris, desendreçada i degradada, projectada des dels despatxos dels regidors, sense escoltar ni conèixer les necessitats reals dels seus futurs habitants, generalment famílies d’immigrants. Era l’any 1973 i Barcelona patia les conseqüències de la crisi del petroli, com altres grans ciutats d’arreu del món.
L’hora d’entrada a l’obra era a les 7h del matí. L’Emili era molt puntual. Quan arribava anava al prefabricat a posar-se la roba de treball. A la seva taquilla posava la carmanyola i deixava la jaqueta. Estava sempre molt endreçada. Algun company encenia un foc i el mantenien encès fins a l’hora d’esmorzar. Era una obra força important i hi treballaven diverses quadrilles. La de l’Emili la formaven vuit homes, d’edats molt variades que habitualment treballaven junts. Ell feia part de les poques noves incorporacions i segurament el més jove, rondava els 25 anys. S’estava construint una promoció pública d’habitatges socials per unes 500 famílies, gestionada per l’ajuntament. L’Emili era conscient de la necessitat d’habitatges que hi havia a Barcelona, i la necessitat vital de col·laborar l’havia impulsat a presentar-se com a peó per a treballar en aquest projecte. A les 9h es feia la parada per esmorzar. Tothom baixava de les bastides, es paraven els motors de les grues i s’agrupaven al voltant del foc amb les carmanyoles. L’Emili, buscava habitualment un racó tranquil, una mica apartat. Era un home tímid, de poques paraules, prim, però amb nervi. A la carmanyola, normalment, hi portava croquetes i una mica de salmó fumat i, de beguda, un suc de taronja natural. No s’entretenia massa i quan acabava s’encenia un cigar Winston amb un Zippo i tornava a pujar a l’andami a treballar. A les 15h acabava el seu torn i, amb els companys, tornava cap a casa. Agafaven, gairebé tots, la línia L4 del metro, a l’estació de Trinitat Nova, i recorrien les 22 estacions fins arribar a la del Besòs Mar. Tots menys l’Emili, que baixava a l’estació de Passeig de Gràcia. Al principi, els companys, es van sobtar que baixés allà, fins que un dia un d’ells li va demanar. Ell va respondre que anava a fer hores a una obra per la zona. I així van anar passant les setmanes. L’obra anava avançant i l’estructura anava guanyant alçada. S’apropava l’hivern i els dies s’anaven fent curts. L’Emili mantenia la seva rutina. El seu entusiasme contrastava amb la parsimònia d’altres companys. Semblava voler aixecar tot sol l’edifici. Una tarda, quan arribava l’hora d’acabar la jornada, un Mercedes negre va parar just al costat de l’obra. Del vehicle va baixar un xofer, vestit amb un elegant uniforme negre. Va mirar cap a l’obra i va cridar. –Senyoret Emili!! Diu la seva mare que cap a casa!–. L’Emili, va mirar cap al cotxe i, silenciosament, va baixar. Els companys observaven muts i sorpresos l’escena. L’Emili es va anar a canviar i va pujar al seient del darrera. El Mercedes va arrencar i va posar rumb cap al passeig de Gràcia, on vivia l’Emili amb la seva família.
Durant el trajecte va recordar els moments viscuts a l’obra i que tanta satisfacció li havien donat. Necessitava sentir que participava en un projecte per millorar la vida d’altres persones i poder conèixer altres realitats. El que guanyava, ho donava a l’associació del barri per a activitats per infants. Allò era el que més feliç el feia tot i que, a casa seva, ningú ho podia entendre.