PUBLICITAT

Teixir una vida

ALEXIS ESTOPIÑÁN

Per difícil que pugui ser, les persones tenim dues maneres d'escapar el present i la irreversibilitat de les nostres accions. Sempre estem aquí i ara, però com si es tractés d'un petit miracle, tenim una fórmula per anar endavant i una altra per anar enrere. Anna Harent, al seu llibre La condició humana, ens mostra com amb la promesa fem un salt a la caòtica inseguretat del futur i posicionar-nos més enllà. Mentre que amb la facultat de perdonar demanem tirar enrere, no per desdir-nos, sinó per reconèixer l'error i rectificar.

Si no poguéssim ser perdonats, seríem sempre víctimes de les nostres conseqüències. Sense la facultat de prometre no trobaríem seguretat en nosaltres mateixos. Per això en totes dues fórmules precisem de la confiança d'un mateix i de la dels altres. Quan es confirma el qui promet o quan es demana perdó, es comparteix el reconeixement i es demostra un gest d'humilitat i una voluntat per millorar. Rectificar no és tan difícil, es necessita voluntat, humilitat i saber reconèixer on estar l'error, desfer el traçat fins a la data i començar des del punt on s'havia comès l'error. És curiós perquè resulta força similar en teixir amb agulles de mitja o fer ganxet.

Actualment, l'art de la costura i el teixir es va perdent. En la nostra cultura això només era cosa de dones, abans formava part de la instrucció femenina. En d'altres cultures, però, aquest art també el practicaven els homes. A les Illes d'Aran, situades a la costa Irlandesa de l'Atlàntic, els pescadors eren els que teixien els seus gruixuts pullovers de llana verge. Ho feien com a signes d'identitat, teixien un patró característic per a cada família per tal que poguessin ser reconeguts en el cas que s'ofeguessin a la mar. Teixir és com escriure la vida d'un mateix. Aquests dies estic aprenent a fer mitja, amb agulles, seguint la bella tradició de les dones de casa meva. Teixir un tramat d'una jersei o un xal és com escriure una trama, recorda una mica al títol de l'autobiografia de García Márquez, Vivir para contarla, l'únic que en aquest art seria teixir per explicar-la.

Un de vegades es pot equivocar. Quan te n'adones o tens amics que et mostren l'error, l'important és saber desfer el teixit, o el viscut, demanar disculpes a qui pertoqui i transmetre la promesa i la confiança que sabràs millorar. ¿Quantes vegades no ens haurà passat? Llavors convé donar les gràcies als amics que ens hagin ajudat.

[email protected]

 



Comenta aquest article

PUBLICITAT