Victoria Gómez Pérez Periodista

Les caps d’Estat i de govern dones estan gestionant millor la crisi sanitària provocada per la Covid-19 que els seus col·legues masculins? Aquesta és la pregunta del milió que sociòlegs i politòlegs d’arreu del món es fan últimament. Molts diran que són ximpleries i, si les proves els acorralen, ho atribuiran a una mera casualitat, però el cert és que, en general, els 20 països liderats per dones estan assolint resultats més reeixits que els 193 governats per homes. I és que, deixant de banda els tòpics, les dones tenen una sensibilitat i empatia que manquen a molts homes o, més aviat, no s’atreveixen a mostrar en públic. A més, durant aquesta pandèmia, la capacitat de pedagogia i la sinceritat, virtuds tradicionalment atribuïdes a les dones, estan sent clau perquè la societat entengui què està passant i com s’ha de comportar.

Comencem pel cas més sonat: el de Nova Zelanda. La seva presidenta, Jacinda Arden, es va convertir en una referent mundial després de tancar amb contundència les fronteres als estrangers (el turisme és la principal font d’ingressos del país) i quatre dies més tard va decretar el confinament obligatori des de casa seva, en xandall i a través de Facebook. «No us desanimeu si veieu que els casos van a l’alça; aquesta serà la seva tendència, però els esforços es veuran recompensats si tots seguim les regles», va alertar als seus ciutadans amb un somriure de resignació. Des d’aleshores, la seva popularitat ha crescut de manera imparable entre grans i petits, sobretot quan per Setmana Santa es va dirigir als infants per explicar-los que el Conillet de Pasqua i la Fada de les Dents (el ratolinet Pérez neozelandès) són treballadors essencials, malgrat que «aquests dies estan particularment ocupats a casa seva amb les seves famílies i els seus propis conillets». Arden, simplement, buscava calmar l’ansietat dels nens i les nenes que anhelaven sortir a jugar al carrer. A més, el seu objectiu, a diferència del de la majoria de països, sempre ha estat eliminar la corba dels casos positius i no aplanar-la. 

A la primera ministra de Noruega, Erna Solberg, els seus compatriotes també l’han agraït una gestió pràcticament impecable. Solberg, ha fet rodes de premsa diàries amb una comunicació directa i clara, utilitzant el llenguatge emocional i dirigint-se específicament als infants. De fet, ha respost en nombroses ocasions les seves preguntes i els ha assegurat que no passa res per tenir por o estar espantats davant la Covid-19, un reconeixement que socialment no equival a un bon lideratge ni molt menys correspon a la força i valentia que se suposa que han de mostrar els líders que malbaraten la seva masculinitat. 

L’administració de la primera ministra més jove del món, la finlandesa Sanna Marin, de 34 anys, també ha estat molt aplaudida. Segons dades estadístiques del seu país, el 85% dels finlandesos l’aproven amb bona nota, ja que va aconseguir anticipar-se a la pandèmia dotant l’Agència Nacional d’Emergències de subministres mèdics i equips necessaris per tractar els pacients positius, evitant així el col·lapse del sistema sanitari. 

L’estratègia de Katrin Jakobstóttir, primera ministra d’Islàndia, ha estat titllada d’«única al món». Potser perquè forma part del Moviment Esquerra-Verda va ser la primera a oferir tests d’anticossos gratuïts a tota la població i a fer ús de la tecnologia per localitzar i aïllar els contagiats. Tampoc ha hagut de tancar escoles ni ha aturat les activitats econòmiques.

A Taiwan, Tsai Ing-wen va introduir 124 mesures per frenar l’avançament del coronavirus quan tan sols es començaven a detectar els primers casos a la veïna Xina. Per aquest motiu, l’illa no va haver de recórrer al confinament de la població i ha tingut la capacitat d’enviar milions de mascaretes als Estats Units i a Europa. El país, de quasi 24 milions d’habitants, tan sols ha comptat amb una desena de defuncions.

Que la taxa de mortalitat d’Alemanya, l’Estat més poblat de la Unió Europea amb més de 80 milions de persones, sigui de les més baixes del continent tampoc és fortuït. La cancellera Angela Merkel, qui sempre s’ha dirigit a la nació amb claredat i humilitat, també va decidir per cribrar la població, el que va permetre una identificació primerenca del virus i, sens dubte, va ajudar a frenar la seva expansió. 

Cap d’aquestes dones ha subestimat mai la letalitat de la Covid-19 ni s’ha amagat de les seves incerteses. Totes elles s’han mostrat optimistes i taxatives en la seva presa de decisions, apostant per un exercici de poder alternatiu al tradicional, en el qual la franquesa, la transparència i la naturalitat envers els seus ciutadans ha estat l’element principal dels seus discursos. 

A l’altra cara de la moneda trobem homes, que més enllà del seu sexe, són arrogants, narcisistes i masclistes, com Donald Trump, Jair Bolsonaro o Vladimir Putin, responsables del lamentable rànquing mundial que acumulen el nombre més gran de contagis. En el cas del totpoderós Trump, concretament, aquest cap de setmana, mentre el seu país estava a punt d’assolir els 100.000 morts per coronavirus, ell es dedicava a jugar a golf després de visitar una fàbrica de respiradors mecànics sense dur mascareta per «no donar el plaer a la premsa» de retratar-lo com un simple mortal (això sí, una vegada més, no va tenir objeccions a l’hora d’abraçar la bandera americana i xiuxiuejar-li I love you, baby). Un prestigiós informe australià també va situar Espanya com «el pitjor país del món», però no tant per la seva gestió sanitària, sinó per la seva manca de transparència i lideratge polític. Igual que Itàlia, França o el Regne Unit. Curiosament, tots aquests països, a més d’estar presidits per homes, s’han referit constantment a la Covid-19 com l’enemic  a abatre i han emprat un llenguatge bèl·lic autoritari i inútil, ja que si bé ha pogut omplir el seu ego de força i virilitat, a les xifres em remeto, no ha servit per salvar vides. 

És clar que hi ha dones que hauran fet les coses malament i homes que les hauran fet molt bé, d’aquí no es pot extreure cap conclusió catagòrica. El que sí que ens ofereixen aquestes dades és, com a mínim, una reflexió i una lliçó per aplicar en possibles noves crisis del futur.