Bots escriptors i editors algorítmics
Cada cop és menys estrany trobar-se entre els titulars noves proeses dutes a terme pels robots, que desenvolupen la seva intel·ligència artificial a un ritme trepidant. És fàcil intuir el monstre que estan creant els algoritmes i les constants aportacions que dia a dia realitzem els humans a aquest fons comú que és internet. Els assistents de veu com Siri o Alexa bromegen, un robot anomenat GPT-3 ha escrit un article sencer per The Guardian, ja hi ha professors autòmats ensenyant a algunes aules, androides advocats desenvolupant estratègies legals de defensa i els codis ja toquen amb la punta dels dits la conquesta de les emocions i els sentiments humans.
En aquest context no ens hauria de sorprendre que els robots estiguin conquerint els vastos camps de l’art literari. El que potser ha impactat és que ja guanyin premis. Recentment Espasa va haver de demostrar que l’últim guanyador del seu premi de poesia –el «Premio Espasa»– no era un bot (que no deixa de ser un robot sense cos, un programa intel·ligent que es mou per la xarxa). Les sospites tenien fonament: el guanyador, el veneçolà Rafael Cabaliere, era un total desconegut per tothom, només hi havia una borrosa fotografia d’ell, el seu contingut es limita a la publicació constant de poemes i té milers de seguidors a les seves xarxes socials.
Hauria pogut un bot generar propietat intel·lectual pròpia i guanyar els 20.000 euros amb què està dotat aquest premi de poesia o hauria de ser el furoner que l’ha creat el beneficiat? Aquesta i altres preguntes es quedaran sense resoldre perquè finalment en Rafael va demostrar que era de carn i ossos gravant-se en un vídeo (tot i que la seva manca d’expressivitat, que podia recordar a la d’en Mark Zuckerberg compareixent davant el Congrés dels Estats Units, ha fet que molta gent seguís creient que es tracta d’un robot). No obstant això, el fet que hi pugui haver sospites de que el guanyador d’un guardó literari pugui ser un bot ha obert el debat de cap on estem anant, podran els robots substituir i fins i tot millorar una cosa tan intrínsecament humana com és l’art? Quedarem els humans relegats a una versió obsoleta de nosaltres mateixos, eclipsada per una intel·ligència amb l’experiència i la prudència d’un ancià i la passió i l’energia d’un jove, capaç de parlar tots els idiomes, de saber-ho tot i de sentir-ho tot?
Extingit el foc de les sospites d’un bot guanyador d’un premi de poesia, Espasa es va haver d’enfrontar al següent debat, que ja fa temps que està obert: en aquests temps, quan imperen les xarxes socials i el consumisme desbocat, les editorials donen l’esquena a la qualitat literària per abraçar el número de seguidors dels seus autors? És innegable que actualment, si comptes amb un número de seguidors elevat i un elevat grau d’influència sobre ells, ets una mina d’or. I les editorials ho saben, això. Rafael Cabaliere té gairebé nou-cents mil seguidors i cadascun dels seus poemes tenen una gran difusió a través de milers de retuits d’usuaris (o bots, qui sap?). No obstant, la qualitat dels seus poemes deixa molt a desitjar i no són poques les veus que l’acusen directament de plagi.
Aquest debat no és nou i es torna a obrir amb la publicació de cada nou llibre escrit per un influencer o youtuber amb milers de subscriptors. Tampoc és un tema inèdit en relació amb els premis literaris, que al final no deixen de reflectir la realitat de les pràctiques d’una industria editorial que no es diferent a altres industries en quant al seu objectiu final: el de guanyar diners sigui com sigui. A ningú se li escapa que els més de tres-cents mil seguidors de la jove Elvira Sastre tenen alguna cosa a veure amb el fet que guanyés un premi tan prestigiós com el Premio Biblioteca Breve. Una de les primeres preguntes que actualment fan la majoria dels editors i agents literaris als escriptors nerviosos que els hi entreguen el manuscrit en el qual hi han dipositat part de la seva ànima i incontables hores de treball, és el seu número de seguidors. S’apunten la xifra amb el primer boli que troben en un racó de la primera pàgina del manuscrit i aquesta xifra pesarà molt més que la complexitat dels seus personatges o la qualitat de la narració.
Els dos debats que ha obert el Premio Espasa d’enguany em semblen dues cares de la mateixa moneda. Robots escrivint com si fossin humans, humans editant com si fossin robots. Però davant d’aquests vents freds que venen del Premio Espasa i que semblen presagiar un futur tempestuós, sóc optimista. Optimista i naïf, si voleu. Crec que els robots, amb tots els seus algoritmes precisos i codis exhaustius, mai podran conquerir més que la superficie, la crosta de la nostra essència impenetrable: l’univers dels sentiments i les emocions humanes. I, davant d’aquestes pràctiques editorials tan rentables com deshonestes, sempre hi haurà editors que defensaran l’ofici de l’edició com a art i lluita, i no com un simple algoritme que tradueixi la xifra de seguidors d’un autor en vendes potencials dels seus llibres buits.