PUBLICITAT

El plat a taula

  • Potser la revolució és abandonar un temps el bloc, la xarxa social, el periòdic, la televisió i recuperar el diàleg
JAN ARBONA

Escrivia el Josep Anton en una entrevista fa cosa de 12 anys o poc més: "Per això s'ha d'estar a la glòria". Un moment o altre tots ens hem sentit així, o com si algun moment futur o passat no pogués o hagués estat millor. Reflexiono sobre això en el moment en què, segons uns i altres, la conjuntura actual va a pitjor o comença a albirar la sortida als problemes actuals, brots verds en diuen alguns, il.lusions, els altres. Tot, tal com diem sempre, es veu segons el color del vidre o bé el got mig ple o mig buit, i veig un nota de premsa en què s'avança una palpable recuperació dels índexs d'atur a Europa, incloent els països amb les xifres d'atur més elevades. Mentre penso en el real significat, recorro al que molts anys enrere era assignatura de primer curs de la vida, escoltar que en diuen uns i d'altres abans d'opinar, analitzar tot, fer-se una opinió i, si creiem que podem aportar-hi quelcom, opinar. Ai, ja ha sortit la paraula que algun corrector ràpidament revisarà dos cops; bé, seria el cas, si aquest fos el discurs d'un candidat, polític, alt dignatari o periodista.

Sí, efectivament, periodistes inclosos, ja que el debat d'on comença i acaba la informació i l'opinió sembla avui de nou revifar i convertir-se en el centre del debat més incòmode, insuls i esperpèntic reeditat de dècada en dècada. Però en cap moment he sentit el debat o la simple pregunta d'on comença i on acaba la responsabilitat d'un polític, ¿on les decisions són personalismes o responsabilitats?, ¿on posem avui la línia divisòria entre negoci i estafa?, ¿fins a on podem definir el llindar de la pobresa?

Les xifres, honestament, no em diuen gaire res, set milions, quatre milions, vuit milions d'aturats, i si creuem la bassa la xifra té massa zeros. Recupero les meves reflexions i decideixo opinar. ¿Opinar? ¿Serà la paraula correcte? Potser simplement reflexiono en veu alta i poso en dubte moltes xifres i les seves possibles conseqüències.

Si entre les xifres d'uns i d'altres --com a qualsevol acte, amb més zeros o menys segons les parts, o com qualsevol deute o pressupost públic-- els zeros ballen a tort i dret, el 20% de mitjana d'aturats a Europa --dels quals el 38% ho són tota la unitat familiar-- estan molt callats, crec, no opinen, no parlen i no surten al carrer trabuc en mà. Em ve de nou al cap la pel.lícula davant del camp de blat i la porta de ferro tancada No volien terres, volien pa.

EM DEIA FA
pocs dies una de les persones que més respecto per la seva responsable visió del país, la seva amistat i experiència empresarial, que estem ja completament deshumanitzats --¿serà correcte la paraula?--, i sense reflexionar-hi gaire li dono la completa raó avui. Els mitjans de comunicació tradicionals han perdut aquella guspira que s'encenia quan apareixia un jove de cabells més aviat llargs, barba estil Che Guevara, bloc de notes i llapis a l'andana d'una estació d'autobusos; la notícia de la seva arribada era portada del dia de boca en boca del lloc. Ara, malauradament, queda poc d'aquell sentit, i no pas per conformisme o relleu generacional o evolució, sinó més aviat per una pressió subtil i acurada que ens ha convertit a tots en lectors de transcripcions de comunicats. Tots plegats avui acceptem, callem i aguantem, sense opinar ni fer res.

Si ara podem dir que la premsa digital popular, correu electrònics, blocs, etc., ens han donat la veu i la opinió lliure a tots, senzillament se'ns ha posat a les mans un teclat per deixar anar la ràbia, la impotència, el despit i no sortir al carrer amb el trabuc. Podríem recórrer molt fàcilment a les consignes de les generacions del maig del '68, els postfranquistes, els antiapartheid i molts altres que 30 anys més tard ho expliquen dient que "nosaltres teníem un enemic, una motivació". Parlem clar, ¿què ens importa més, el color polític que governa o el plat a taula? Bé, no estem del tot deshumanitzats, però anem en el camí si no fa temps que hi hem arribat a comportar-nos com a xais, amb la diferència que el pastor vetlla per ells, i ara em permeto qüestionar, molt a pesar, on comença i on acaba el personalisme i la responsabilitat.

Un brot verd, però en les darreres setmanes em permet reprendre la confiança, i recupero vells costums de resseguir la premsa internacional a banda i banda --més o menys pots situar cada mitjà a una banda de l'arc parlamentari--, observo gestos de responsabilitat, i puc estar-hi més o menys d'acord, en puc discrepar o els puc entendre, però m'alegro de veure aquestes actituds dels responsables escollits per tots nosaltres --no ho oblidem--, i que ens han de fer pensar dos cops en assumir cada un de nosaltres la nostra responsabilitat més enllà de colors, idees, opinions o del simple plat a taula. Ara és el que tots reclamem i protegim, sense veure que al llarg d'uns anys l'única responsabilitat, si ho podem dir així, ha estar posar el plat a taula de cada un de nosaltres, i hem callat, dinat i paït sense ni preguntar ni discrepar.

Recordem la recent història del segle XX, un cop tothom tenia el plat a taula, i es comença a cercar quelcom que alimenti altres ànsies, es produeixen canvis molt importants a la societat Europea. ¿Calia potser que ens tornéssim a preocupar de què posar a l'olla? ¿Són reals les xifres que dia a dia ens arriben? ¿O ja hem arribat a un nivell de deshumanització que agrairem que una subvenció ens posi el nostre nom a la vora del plat?

En el darrer any hem viscut un canvi molt subtil i alhora molt radical en la vida digital i social. De vegades penso que la xarxa avui s'ha convertit en el confessionari social per excel.lència, amb aquell regust de pensar si amb la nostra confessió aconseguirem un o altre objectiu, posar en dubte el secret i esperar que faci el seu efecte, o simplement abocar tot el que duem dins nostre, el bo i el pitjor. Penso en veu alta i m'adono que s'està convertint en el medi més agressiu per a la deshumanització, i no estableixo cap similitud amb la tan menyspreada televisió, divisòria de famílies, destructora de sobretaules i sovint eina de manipulació; avui som cada un de nosaltres els que, posant el cap sota l'ala, aboquem al confessionari la nostra responsabilitat i la nostra veu, en una molt meditada i planificada tasca d'autocontrol. Han passat les èpoques de predicadors, sermó de les 12, líders revolucionaris, que un moment o altre cauen en desgràcia, desapareixen o perden el seu missatge. Ara tots plegats col.laborem en aquesta nova no-revolució, amb permís a opinar, dir i amb dret a rebequeria, però lluny de la realitat.

Qui més qui menys resta estorat davant les xifres de dèficits, de deutes, de crèdits i fallides, però no son ni més ni menys que fa un mes o un o cinc anys, ens estimàvem més mirar en una altra direcció, ignorar la realitat, seguir el model i adoptar les mateixes directrius i endeutar-nos, somiar quan no plorar pel que no podíem abastar, més car, més luxós, més inútil o fatxenda, i si es podia viure de subvenció, crèdit o estafa, ni importava ni ens preocupava. I a l'hora de la realitat, en moltes ocasions omplir l'olla era encara més problemàtic.

Apareixen fórmules miraculoses, de vegades em recorden a aquells tronats anuncis de productes capil.lars que avui sembla que ja no calen, grans i amb noms amigables solucions als problemes passats i futurs, experts que avui diuen on va començar tot i on va acabar, i demà escriuen i venen milions d'exemplars de la seva fórmula. Algun fins i tot s'atreveix a vendre les respostes que els nostres besavis no van poder-nos donar i, a sobre, els en fan culpables, i quan no, polítics sense cap responsabilitat assumida, per la seva minsa presència que adopten el model destructor per captar desenganyats, i demostrar la seva responsabilitat, i els grans missatges catastròfics dels que no tenen el poder però el cobegen i als quals mai res els està bé.

Potser la veritable revolució és abandonar un temps el bloc, la xarxa social, el periòdic, la televisió i recuperar el diàleg més proper, diàleg, no debat ni discussió. Deixar de banda polítics, dirigents, mandataris, retirant la premsa no a la segona filera, sinó completament. Que s'obri el diàleg i la paraula sense càmeres i mirades de reüll per veure si el pilot vermell està encès i deixar anar la bajanada o insult més elegant, permetre'ns recuperar la nostra humanitat, la nostra dignitat i exigir de tot i a tot la responsabilitat que ens pertoca com a humans.

L'època de les terres ha quedat enrere, hem malbaratat els llençols, el model s'ha esgotat, cal quelcom més, i hem retornat a les essències de pensar en el plat a taula. Em quedo, però, amb els brots verds de responsabilitat.

Tècnic de Sistemes Cal Peles. redaccio@andorra.elperiodico.com



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT