Miopia mental
No entraré, aquí ni enlloc, en el debat bizantí sobre el bé i el mal, ben al contrari, parlaré d’una constatació evident per poc que s’analitzi i que, de tan evident, passa desapercebuda, tal com acostuma a passar amb les evidències. Malauradament, la qüestió en el funcionament social no és ser bona persona, sinó sobretot semblar-ho, amb independència que ho siguis o no. I per semblar-ho no hi ha res que la gent apreciï més que la submissió dels altres, expressada de mil maneres diferents, entre les quals destaco el somriure constant, el to de veu amb cadència suau, la falta d’assertivitat i, lligat a aquest aspecte, l’absència de confrontació i l’acriticisme, que naturalment té a veure amb la idiotesa. La bellíssima persona ideal. És aleshores quan la gent considera indefectiblement a tal arquetip una bellíssima persona. «És tan bona persona que sembla idiota», diuen com a elogi, però amb cinisme inconscient, perquè de fet el que compta no és el fet que sigui, efectivament, bona persona l’individu en qüestió, sinó que es comporti com un idiota el que els va molt bé a la resta, i la raó per la qual se la considera bona persona, malgrat no aporti res als altres a causa justament de les raons per les quals li atribueixen bondat.
Aquesta valoració esbiaixada té un component de menyspreu mesquí inconscient per part de qui l’emet, ja que valora a qui considera bona persona per l’agradable companyia i maldecaps que li estalvia, no pas pels seus valors intrínsecs però ja reprimits i avortats des de la infantesa que no mostra, talment un gosset falder amb forma humana. Malauradament, a la bona persona se l’acostuma a apreciar no pas pels seus valors reals que ell mateix desconeix perquè mai se li ha permès desenvolupar, o dit altrament, per allò que hauria pogut ser i no serà mai, sinó per allò que demostra com a efecte del seu problema a causa de l’anorreament de la seva persona potencial. A l’anomenada bona persona se la lloa per allò que té de castrada, d’anul·lada, en definitiva per allò que té de malaltís, no pas pel que té de bo però que la gent no l’ajuda a despertar perquè, si despertés, els incomodaria fins al punt que de seguida deixarien de considerar-la bona persona.
«Ha canviat molt. No sé què li ha passat, s’ha tornat esquerp», acostumen a dir els amants de la bondat aliena. Aquest filldeputisme no només tolerat sinó lloat és el pa de cada dia, a gran escala molt més estès i nociu que qualsevol crim físic amb pèrdua d’una vida. No hi ha pitjor filldeputisme que aquell que no és percebut com a tal perquè s’ha normalitzat, considerat socialment com una virtut.
Al capdavall, hi ha res més lloable que considerar i dir d’algú altre que és bona persona? Aparentment, on és el menyspreu i la mesquinesa en aquest reconeixement? Un reconeixement enverinat, que mata a poc a poc, destruint vides.
D’altra banda, mentre no s’entengui que hi ha infinitat més de bones persones que fan el mal que no pas males persones, la confusió persistirà, no s’entendrà res i passarà el que tenim. Mentre es continuï confonent ser bona persona amb restar cecs davant, quan és el cas, les pors i la ignorància de tal bona persona que el porta a tenir idees errònies sobre si mateixa i l’entorn, i en conseqüència a cometre males accions vers si mateixa i els altres, es continuarà cec i donant barra lliure a les accions nocives de les bones persones. Sense cap mena de dubte, les persones al llarg de la nostra vida rebem més dolor per part de les bones persones que no pas de les obertament dolentes. Aquesta és la paradoxa que costa de veure, i justament per això persisteix.
Mentre no s’entengui que la majoria de mals comesos són sords, discrets, sovint privats i sempre perllongats en el temps, i no pas evidents, escandalosos com els assassinats, que ni un gos posa en dubte, continuarem veient com la gent s’estranya perquè per exemple tal o qual fill no vol saber res dels seus encantadors pares, o s’escandalitza perquè tal o qual veí, bellíssima persona que saludava dient bon dia amb un somriure a l’ascensor, resulta que és un assassí en sèrie i el veïnat no se’n sap avenir. Naturalment, no es tracta de viure sospitant de tothom. Ni en trauríem res, tret d’una patologia paranoica, ni ens deixaria viure. Es tracta de no jutjar, d’abandonar els prejudicis basats en les aparences. Perquè la bondat no està renyida amb la por, la ignorància, la inconsciència i els actes d’egoisme corresponents per batallar-hi. Ser bona persona no impedeix a l’individu actuar nocivament. Només variarà la intenció.
Però la víctima no en traurà res de saber que el seu botxí ha actuat a consciència i amb maldat, o bé amb perillosa inconsciència, sense mala fe. En rebrà el mateix resultat, no en percebrà la diferència, tal com no la rebem mai cap de nosaltres dia rere dia, rebent ferida rere ferida, gairebé sempre per part de persones considerades de bona fe, les més abundants.
Res del que apunto en aquest article se solucionarà mai. Es tracta d’un crit en el desert, com tot el que pugui escriure jo i qualsevol que escrigui sobre aquest assumpte o tants altres que tenallen la humanitat. Res no canviarà simplement perquè forma part de la condició humana. Deia Shakespeare que abans s’enderroca un imperi que un prejudici. I en això està la humanitat des de temps immemorials. Aquesta ha estat des de sempre la seva biologia, i és absurd pretendre des de la mateixa naturalesa humana canviar la pròpia naturalesa que ens constitueix.