PUBLICITAT

Allò que ens han tret i no tornarà

Vull rendir homenatge al meu avi matern, Antoni Navas Porra, que va traspassar dimarts a la tarda a Sant Vicenç d’Enclar infectat pel coronavirus. En primer lloc no vull escriure la expressió a causa, ja que em sembla molt agosarat donar-li tota la responsabilitat al coronavirus. M’explico: quan una persona és gran els seus òrgans es van debilitant, degenerant i poc a poc la llum es va apagant. El coronavirus ha fet que aquest procés que potser hagués trigat un any hagi trigat 15 dies, però ha marxat dormint, creiem, sense patir. Tinc sentiments retrobats perquè per un costat m’alleugera pensar que descansa en pau i ara sí que gaudeix de la llibertat que es mereix i que li han privat durant tants mesos. Llibertat de poder sortir a prendre l’aire, de poder veure als seus éssers estimats, de rebre una carícia o un petó de la seva dona, de poder conèixer la seva darrera besnéta, de poder-se acomiadar... En resum, de poder gaudir i trobar un motiu per somriure durant el darrer any. Records que haguessin perdurat en la seva ànima de poder haver ocorregut. Per tant, no estic enutjada amb el fet de que el coronavirus l’hagi trobat per acabar amb la situació de soledat que vivia. El que sí que m’enutja és la societat. Aquells que ens priven dels drets i llibertats com a éssers humans. Aquells qui es creuen amb el poder de decidir per a tothom «en benefici» de la col·lectivitat. Avui m’he pogut acomiadar en somnis del meu avi i m’ha donat la força i inspiració per escriure el missatge que ell ens hagués volgut llençar. 

El gran problema que tenim com a societat i que ha traspassat a la individualitat és voler-ho controlar tot. Anar contra natura i controlar el que és incontrolable. No dic pas que el coronavirus sigui quelcom natural. A hores d’ara no podem treure cap conclusió. El curs que està seguint sí que ho és. Aquesta necessitat de sentir que tenim totes les variables sota control no és més que un reflex del nostre ego, de les nostres inseguretats i de la falta d’autoestima en nosaltres mateixos. Carències de valors i de fe en què la mort no és un final, sinó una transformació. Aquesta necessitat de control porta al caos, la desesperació, l’estrès, la frustració i l’agitació interna. De ben segur, que el meu avi hagués preferit passar el dia de Reis amb els seus familiars. Hagués elegit gaudir d’aquells últims instants amb els seus, però altra vegada amb la política de la por li van aconsellar no fer-ho per precaució, tot i que en tenia dret. No ho vam fer i va esperar sol i tancat en vida a que el seu dia arribés. De totes maneres el destí hagués estat el mateix i el coronavirus l’hagués trobat igualment. Potser més tard o més d’hora però tots el passarem algun dia en els anys per venir. La conscienciació del problema del coronavirus no és la malaltia sinó la qualitat de vida. No oblidem que la salut també és emocional i psicològica. No tot es redueix a allò físic ni tot el que succeeix a la vida té a veure amb el coronavirus. La vida segueix i hi ha molts altres assumptes vitals que no només la gestió del coronavirus. Cadascú hauria de poder elegir com vol viure la seva vida i més en concret els col·lectius més vulnerables que no tenen veu (nens i avis). Els grans perjudicats de la pandèmia. El meu avi hagués volgut marxar amb la calor de l’amor de la seva família i va marxar buit i fred. Gràcies coronavirus per retornar-li al meu avi allò que la societat li ha privat: drets i llibertats. Ara ningú pot decidir què és el millor per tu solament tu. Gaudeix de les teves ales. T’estimo. 
Néta d’Antoni Navas Porra

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT