PUBLICITAT

La identitat de cadascú

FERRAN COSTA

No fa massa dies vaig agafar un taxi. La conversa que vaig mantenir amb el conductor va acabar sent, salvant les distàncies, una experiència gairebé socioantropològica. No és que el trajecte fos massa llarg (des d'Andorra la Vella fins a la Margineda), però la densitat del trànsit i l'actualitat futbolística ens va portar de dret cap al tema.

La xerrada informal sorgia del fet que molts jugadors del Barça jugaran a Sud-àfrica representant la selecció espanyola. El taxista afirmava que estava fart que tothom pogués opinar sobre si els sembla bé que tal jugador hagi de jugar amb una o altra selecció (es referia també a la catalana), ja que la idoneïtat de les eleccions que hom fa a títol personal. Segons ell, era molt incòmode que es volgués arribar a legislar sobre el sentit identitari dels ciutadans.

Explicava que qualsevol futbolista era ben lliure de dir públicament que, arribat el cas, preferiria jugar amb la selecció oficial catalana que no pas l'espanyola. El fet que l'opció és inexistent no és d'estranyar que hom accepti la convocatòria del seleccionador nacional espanyol sense fer-hi més escarafalls. És un aspecte que podem trobar aquests dies a les pàgines dels principals diaris esportius.

La conversa va anar més enllà. Em va explicar que amb tot el debat de l'Estatut i de la nació catalana, a ell li van venir ganes d'alçar-se a la columna d'oradors dels parlaments per dir-hi la seva. Literalment, i en un català més que correcte on s'entreveia que la llengua materna era l'espanyola, va dir-me: "Miri, jove. Jo fa molts anys que sóc a Andorra. Vaig néixer a Barcelona, fill de pares d'immigrants. A casa tota la vida hem parlat castellà. La meva filla ha nascut aquí, a Andorra, i jo em sento d'aquí. ¿Com explico jo, doncs, que em sento plenament andorrà, plenament català i plenament espanyol?". L'afirmació de l'amable taxista desafiava en una sola frase les polèmiques fora de to que tant abunden últimament sobre la filiació nacional i les seves incompatibilitats. ¿O és que el senyor en qüestió és un rara avis?

redaccio@andorra.elperiodico.com



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT