Natalia Mena

Els mitjans de comunicació tradicionals, que estan vivint una crisi profunda a causa de l’aparició de les xarxes socials, de les plataformes de continguts i de la nova manera de consumir informació per part del públic, han de buscar estratègies diferents per seduir i mantenir una audiència cada vegada més dispersa i infidel.
A falta de ments brillants o receptes màgiques per crear espais que generin interès a la velocitat que es reclama actualment, al final s’acaba recorrent a la solució fàcil, que se sap que funciona segur: el morbo.
Doncs bé, una vegada més assistim a aquest exercici sense cap mena de pudor disfressat de periodisme d’investigació, passin i vegin, ja tenim el show preparat que omplirà hores de televisió, pàgines de diaris, minuts de ràdio, i que tindrà a la població entretinguda durant un temps: el cas Pandora Papers, i mai millor dit; s’ha obert la caixa de Pandora per tornar a posar en el punt de mira a líders mundials, multimilionaris i personatges famosos de l’esfera de l’esport, la política, la cultura i la vida social.
Sé que el que exposaré ara no és molt popular, però tot i així em mullaré, perquè estic una mica farta de determinades lliçons de moral i de judicis mediàtics, sobretot per part d’algunes ideologies d’esquerres, que l’únic que fan és alimentar conflictes de classe i explicar mitges veritats.
Per començar, ser propietari d’una empresa offshore és legal, per tant no és cap delicte. Segon, el fet de criminalitzar a països que tenen una fiscalitat més competitiva i avantatjosa que d’altres, com per exemple Andorra o els anomenats paradisos fiscals, no hauria d’estar permès, els estats són sobirans per decidir les tributacions que considerin oportunes i no per això han de ser considerats opacs o mafiosos. Tercer, la transparència ha de ser exigible a aquells que gestionen diners públics (que no són seus i per tant han de rendir comptes), la resta de persones seria molt democràtic, saludable i recomanable que amb els seus diners poguessin fer el que vulguin, sense haver de donar explicacions un cop hem complert amb les nostres obligacions tributàries. Quart, els individus són lliures de decidir on desitgen viure i escollir la seva residència per pagar menys impostos. Des del meu punt de vista, això no és cap crim i fins i tot em sembla lògic, o és que ara resulta que tothom està encantat de pagar impostos? Com molt bé indica etimològicament el terme, són imposats i per tant d’obligat compliment. Si fossin voluntaris, no sé si tots els que ara s’omplen la boca criticant determinades conductes i s’estripen les vestidures, serien tan solidaris com presumeixen.
No em mal interpreteu, soc molt partidària de l’estat de benestar per construir una societat més justa i humana, contribuint mitjançant el pagament d’impostos a la sanitat, educació, infraestructures, pensions i altres serveis públics, però hi ha sistemes fiscals que són un robatori a mà armada i per tant puc entendre que personalitats que cobren molts diners i que han de pagar més de la meitat del sou a Hisenda, busquin alternatives per gestionar els seus guanys i patrimoni de la forma que més els convingui, fins aquí podríem arribar.
Evidentment i com no pot ser d’una altra manera, defenso que es persegueixin els delictes econòmics i el frau, per tant si algú ha comès una il·legalitat, s’ha de denunciar, investigar, jutjar en el lloc adient, que són els tribunals, i pagar per la infracció si s’escau, però amb el que no estic gens d’acord és amb l’escarni públic de les places comunicatives, endollant el ventilador per escampar brutícia vers persones, empreses o països, les accions dels quals ens poden semblar més o menys reprovables o no gaire estètiques, però no per això ser delictives o il·legals. El que em porta a pensar que aquest tipus d’operacions mediàtiques obeeixen als interessos de les entitats que les duen a terme. Concretament, el responsable de destapar aquest últim escàndol és El Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, una organització sense ànim de lucre dedicada només a la indagació periodística en profunditat que s’embarca en molts pocs projectes a l’any, tan sols dos o tres, seleccionant amb molta cura les àrees de treball i dedicant el temps que sigui necessari a l’estudi de les dades i la informació disponible. Aquesta és la definició políticament correcta, però qui hi ha darrera d’aquest consorci? Com es finança? I quins són els objectius ocults o el rerefons real de les seves caceres de bruixes?
El nucli dur està format a penes per una dotzena de professionals liderats per Gerard Ryle amb seu a Washington, des d’on es dirigeixen i coordinen les indagacions de la xarxa de periodistes dels mitjans col·laboradors a nivell mundial. Aplicant l’economia col·laborativa són capaços de crear equips molt grans. Per aquesta ocasió han comptat amb més de 600 redactors de 150 medis, entre els que destaquen el Washington Post, The Guardian, o en el cas d’Espanya, laSexta i El País, tots ells amb una línia editorial d’esquerres.
La seva font de finançament gràcies a la qual subsisteix són les donacions molt habituals als Estats Units pels beneficis fiscals que comporten, té un pressupost d’1,5 milions d’euros a l’any i George Soros és un dels principals filantrops que contribueixen a la causa. No sé si això us diu alguna cosa.
En la meva opinió, la finalitat de filtrar totes aquestes dades no és una altra que posar en evidència i pressionar a determinats estats per canviar o equiparar els seus sistemes impositius, fer un judici moral d’aquells que busquen fórmules dins de la legalitat per pagar menys, i crear cortines de fum per no parlar dels veritables problemes que requereixen de solucions que moltes vegades no es tenen o són difícils de dur a terme. Així que s’apliquen maniobres de distracció per tenir el personal ben distret, utilitzant les baixes passions com l’enveja i el morbo. Tot plegat em fa arribar a la mateixa conclusió que Benjamin Franklin, el qual va dir: «En aquest món només hi ha dues coses segures: la mort i pagar impostos».