Natalia Mena

Segur que en moltes ocasions, sobretot quan ens posem en mode existencialista o filosòfic, us heu preguntat si tot el que fem està predeterminat? O si és possible que la nostra sensació de llibertat sigui tan sols una mera il·lusió? Sovint ens passa en aquells moments en què les coses no ens surten com les havíem planificat o com nosaltres voldríem; és llavors quan ens formulem la gran pregunta: som completament amos de totes les nostres decisions o es tracta només d’un miratge? Aquest és un tema que ha estat objecte de discussió i debat al llarg de la història, i que ha generat controvèrsia, així com infinitat d’opinions per a tots els gustos. Jo crec que, com tot a la vida, no hi ha una veritat absoluta, és a dir, soc de les persones que pensa que els dos factors conviuen, i que un no ha de negar l’altre.

Ja ho va dir William Shakespeare: «El destí és el que dona les cartes, però nosaltres les juguem». És innegable que hi ha aspectes de la nostra existència que no hem escollit, com per exemple, el lloc on naixem, la família que ens toca, les nostres característiques genètiques, les malalties, o la data en la qual hem de morir; són circumstàncies que són així i punt, no les podem canviar, i les hem d’acceptar.

Segons les lleis clàssiques, totes les partícules que formen part d’un sistema tenen una trajectòria, per tant, la nostra vida te un camí marcat que s’inicia en l’instant que veiem la llum i finalitza amb la nostra defunció. Aquesta línia en el temps està fixada, de manera que el destí és quelcom molt real; però al llarg d’aquesta travessia intervenen les nostres eleccions vers tot allò que aquesta ruta ens va posant per davant, petites pertorbacions que poden provocar canvis molt grans en el nostre viatge vital; és el que els romàntics anomenen efecte papallona. El sistema és sensible i inestable a la vegada que caòtic, per la qual cosa podem tenir una gran ingerència en allò que ens va succeint, però per damunt de tot podem controlar la nostra actitud en les diferents tessitures a les quals ens hàgim d’enfrontar. Així doncs, es pot afirmar que també existeix l’atzar i el lliure albir. Tot plegat no és incompatible, ja que viure amb la idea que rotundament tot està determinat no em resulta gens atractiva. Soc una ferma defensora que la llibertat ens dona l’oportunitat de triar. És clar que potser no podem canviar la realitat, perquè al final serà el que hagi de ser, però sí podem variar la nostra manera de com vivim cada experiència, és a dir, tenim la capacitat d’escollir la manera com volem viure aquest destí, tenint en compte que creure el contrari ens abocaria a una visió bastant desesperançadora que ens desmotivaria moltíssim i ens portaria a la frustració total, on la percepció que probablement tindríem és la de per què esforçar-nos, per què lluitar per allò que desitgem o ens mereixem, si no tenim la més mínima possibilitat de fer res al respecte.

Arribats a aquest punt el que també ens qüestionem moltes vegades, especialment quan estem passant una mala ratxa o sentim que hi ha una mena de conspiració del món en contra, és sobre si existeix alguna manera d’atraure la sort. Tot i que també hi ha molt d’escepticisme al voltant d’aquest concepte, la ciència, sempre entestada en buscar respostes, ens proposa quatre fets que demostren que podem millorar la nostra fortuna sense necessitat de recórrer a cap bruixot. Concretament, Richard Wiseman, professor de psicologia de la Universitat d’Hertfordshire (Regne Unit), va realitzar una investigació amb tot el rigor científic en la qual va concloure que és possible modificar la nostra sort, perquè aquesta es tracta d’un fet que creem amb els nostres pensaments i la nostra actitud. Per tal d’exposar la seva teoria ens presenta quatre indicadors que ens poden ajudar a captar aquesta bona ventura i que m’agradaria compartir amb vosaltres, perquè considero que són de força sentit comú, i si s’aconsegueixen posar en practica, està comprovat que milloren considerablement el benestar d’aquells que són o se senten desafortunats.

La primera recomanació fa referència a què hem de maximitzar les nostres oportunitats, és a dir, hem de ser capaços de generar escenaris que augmentin les nostres opcions. Tancats a casa la sort no trucarà a la nostra porta, per tant, si treballem per ser persones més extravertides, intentem passar més temps amb els altres, basem el nostre aprenentatge en la interacció social i mantenim una postura oberta a noves rutines, s’aniran obrint alternatives interessants.

El segon element ens planteja saber escoltar els nostres pressentiments, actuar segons les nostres intuïcions. Aquestes no són màgiques, sinó l’habilitat per conèixer, comprendre i percebre de manera clara i immediata individus o situacions sense intervenció de la raó. Està comprovat que a la gent més afortunada els funciona tant a nivell personal com professional.

El tercer criteri que hem de contemplar és esperar la bona fortuna, és a dir, ser optimistes, creure que tot anirà be; el truc està en què quan penses que tot sortirà rodat, si perseveres i resisteixes, aquestes dues conductes treballen a favor nostre; d’aquesta manera enfortim la nostra autoconfiança, el que fomenta que apareguin belles casualitats.

I el quart i últim factor, però no per això menys important, és posseir la destresa de donar-li la volta a la truita, saber portar les adversitats i veure sempre el cantó positiu del que ens passa. Es tracta de tenir el convenciment que qualsevol entrebanc ens portarà a la llarga quelcom millor. Quan les coses es posen difícils, hi ha dues opcions, doblegar-se i sentir-se un víctima o seguir endavant. Tria sempre continuar avançant.

M’agrada aferrar-me a la creença que la vida no és merament una sèrie d’accidents o coincidències sense sentit, sinó més aviat un tapís d’esdeveniments que culminen amb un pla exquisit i sublim, i que per tant per poder viure amb harmonia amb l’univers tots nosaltres hem de tenir una poderosa fe en allò que els antics anomenaven fatum, que comunament qualifiquem com a destí. Però dins d’aquest vull mantenir l’esperança que tenim la suficient llibertat per triar com realitzar aquest recorregut. I vosaltres, què en penseu?