Voluntaris del benestar aliè
L’interès propi, la competitivitat, l’autoexigència, la comparació amb els altres, el fet de voler fer-ho tot i fer-ho bé, semblaria orientar-nos cap a vides cada cop més difícils o impossibles de viure.
En una vida voraginosa governada per la immediatesa, considero cada cop més, que hi ha moments en què cal aturar-nos i reflexionar. Així com escoltar-nos i saber què volem i cap a on anem, entendre que l’altre som també nosaltres i que cada dia el més important que hem de fer és ajudar, col·laborar i pensar en les necessitats dels que ens envolten. En definitiva, tenir empatia amb la resta d’éssers humans com a acte bondadós i solidari de les nostres ànimes lliures.
Actualment, hi ha greus problemes de soledat i no només amb la gent gran, cosa que també és molt preocupant, hi ha joves amb greus problemes de socialització, persones que no tenen ningú amb qui poder parlar ni compartir estones. Hem de posar el focus de la nostra preocupació en estar pendents de la gent que ens envolta i demanar-nos que podem fer els uns per als altres, centrar-nos també en els nostres deures i no sols exigir i viure pendents dels nostres drets.
Les polítiques públiques han d’orientar-se a ajudar, en primer lloc, als qui més ho necessiten, als que estan patint i als que no tenen ningú més que al seu país per poder fer-los costat. Encertadament, així s’està duent a terme des del Ministeri d’Afers Socials, amb les accions d’acompanyament a les persones que pateixen desatenció familiar o aquelles famílies en situació de vulnerabilitat.
En qualsevol cas, la resposta no recau només en les administracions. Com a ciutadans tenim molt a fer, cal que prioritzem el fet d’ajudar sense esperar res a canvi, experimentar la satisfacció d’haver fet alguna cosa per una altra persona. En definitiva, ser voluntaris del benestar aliè, i el fet de fer-ho, ens farà augmentar automàticament el nostre benestar, i proporcionalment el benestar de tota la societat. Per això, crec fermament que cal aturar-se a pensar si té sentit viure enfadats, insultar, criticar, menysprear, odiar, guardar rancúnia, i que el dolor i la negativitat ens dirigeixi la vida. Els sentiments negatius s’han de canalitzar cap al positivisme que afavoreixi el benestar social i la convivència pacifica entre tots els ciutadans.
Per aconseguir societats compromeses cal, entre moltes altres coses, fer polítiques que afavoreixin a la persona. En aquest sentit, crec que l’ésser humà ha de ser el centre de tota la nostra acció, i formar els nostres joves en valors, perquè en un demà proper siguin adults involucrats en el seu entorn i els seus conciutadans.
L’amor no està de moda, almenys l’amor als altres, i pot ser que l’exercici i la pràctica d’aquest verb, sigui la clau per canviar el món. La nostra política són les persones, totes, les persones.