El mascle alfa
Ens va interrompre intencionadament; era força peculiar, d’entrada vaig inferir (erròniament) que era el pare de la meva interlocutora. El vaig saludar amablement i vaig posar la protocol·lària cara de no haver trencat mai un plat. No vaig trigar pas massa a veure que la seva actitud no era precisament paterno-filial i la seva intenció no era la d’entrar a saludar la seva filla i passar revista a l’acompanyant no conegut. Bé, això últim sí Però ja era massa tard, jo ja havia fotut cullerada al seu monòleg sobre «la innecessària alarma social provocada per l’Estat amb la pandèmia i l’afectació a la Salut Mental». El Dr. Dandy, podia tolerar a contracor que el sobtat contrincant l’avantatgés amb 30 anys de joventut, el que no podia consentir sota cap pretext és que tingués el valor d’equipar-se a ell intel·lectualment. De sobte, va unflar el pit i va obrir les ales, com un colom de la plaça Catalunya lluitant contra un moixó per un bocí de pa. Visiblement intranquil i absort en el seu ritual d’aparellament, sacsejava les ales i caminava llençant el cap de davant a enrere sense adonar-se que s’havia exposat en mig de la calçada. Jo acceptant la invitació, vaig deixar anar un bus pilotat per Foucault (i la seva teoria biopolítica) que baixant a tota llet per Pelai direcció Urquinaona el va desplomar sense pietat.
Aquell majestuós gall d’indi que presumia de consulta a Barcelona, vida social activa i poder institucional, tot d’una, era una guatlla d’aquelles que venen en safata al supermercat de sota casa; la companya perplexa girava el cap a banda i banda, argument va, argument ve, com qui mira la final del Roland Garros, en la qual es debatia sobre el diagnòstic diferencial: depressió endògena vs. demència.
L’endemà de marxar amb la cua entre cames (això sí) disculpant-se per la incòmoda intromissió, va dir-li a la companya que vigilés, que els psicòlegs no eren de fiar i que possiblement, i en altres paraules: les meves intencions, eren les mateixes que les seves. Jo no hi estic d’acord, no crec que un cavaller de la seva talla s’atrevís a profanar la taula del seu propi despatx. En definitiva, aquell peculiar personatge, reconegut prohom, mascle alfa-espatlla platejada, a qui reconec que volia tocar els pebrots, va escenificar la típica lluita que trobem en mascles del món animal. Però, existeix el mascle alfa en l’espècie humana?
En una entrompada per Gràcia en època universitària un company de batalla m’explicava, amb l’entusiasme d’Arquímedes sortint de la banyera, que el gland té forma de fletxa perquè pren la funció d’extreure de l’interior de la vagina el semen de l’anterior company sexual i seguidament reemplaçar-lo pel propi, fet que permet guanyar la batalla per la descendència. Amb l’ànim de donar-li un caire més rigorós, he recorregut al mètode documental del psicòleg estàndard que és basa en una cerca a Google i voilà: Gordon Gallup, investigador de la Universitat d’Albany (Nova York) va confirmar en un estudi que la morfologia del penis responia a un tret evolutiu relacionat amb la funció d’extracció del líquid seminal rival.
Per tant, la morfologia del penis no és accidental i ha anat evolucionant filogenèticament segons costums i pràctiques socials; segurament els individus sense gland no aconseguien reproduir-se i s’extingien. Aquesta característica fàl·lica, doncs, es va anar heretant i imposant fins a esdevenir un tret comú en els mascles humans. De manera que el gland evidencia que no som una espècie amb jerarquia alfa, on la lluita pel llinatge es fa a través de la violència i supremacia entre mascles i on el vencedor és l’únic que s’aparella i fecunda a tota la manada. Tampoc som una espècie on la femella, per sort per a alguns, elegeix per a procrear únicament a aquells mascles que acumulen una sèrie de característiques determinades.
Totes aquestes lluites entre mascles són el pal de paller de sistemes socio-culturals que aspiren a tenir un control castrador sobre els impulsos femenins i promouen en els homes sentits de propietat, lluites de poder i d’altres aberracions, que poden desembocar i sovint desemboquen en situacions còmiques com la que obria l’article, però també en d’altres de molt tràgiques. Així que deixeu-vos de mascles alfa, beta i gamma; som una espècie viciosa i picardiosa, i aquí qui no corre, vola.