Pere Martínez

Tant l’una com l’altra, màgia i hipnotisme, són arts antigues i admirables per la seva complexitat o senzillesa, segons es miri. També són fenòmens absolutament admirables, generalment pel respecte que mereixen els seus executors, veritables professionals de l’il·lusionisme i, a voltes, de l’engany.

Totes aquestes habilitats han estat desenvolupades, al llarg dels anys, de forma ambulant, nòmada, poble a poble i gairebé sempre en el marc d’un altre dels tresors de la història del món: el circ. Circs grans o petits, lluminosos o apagats, orgullosos o humils, amb tradició o nouvinguts. Tots ells però bastits en l’esforç, el treball i el convenciment de fer un espectacle saludable, gairebé terapèutic.

Equilibristes, domadors, saltimbanquis, pallassos, faquirs i, com no, mags i hipnotitzadors. Mags grandiloqüents, ostentosos i seductors, que xerren i xerren per despistar l’atenció del públic perquè aquest miri una mà mentre amb l’altra fan el truc. Oh, màgia, és màgia repeteixen petits i grans, amb els ulls com a plats i ben enlluernats. Només il·lusió i res més. Voler entomar allò que, ja d’entrada, se sap que no és veritat.

Aquest fenomen i el seu resultat, abastament conegut, va lligat amb una altra art de les mitges veritats: l’hipnotisme. Un estat de màxima suggestió, induïda o voluntària, que permet que la persona cregui veure, entendre o sentir coses que no existeixen o que no pertoquen en aquell espai - temps.

Si ajuntem la màgia amb la hipnosi, el resultat és un estat de sedació del cervell, i de la percepció, de la gent que mira l’espectacle o que escolta l’orador. Una certa rendició del públic a la lluentor de les paraules i dels moviments.

No obstant, sempre hi ha entre el públic algun espectador que, escèptic o simplement lúcid, denuncia en veu alta la farsa del número que s’acaba de produir. L’espectador molest. «Ja tenim aquí el tipus aquest, el que em vol enfonsar l’espectacle, el que vol desemmascarar el meu truc, el que no vol deixar-me enredar a la totalitat del públic de la sala», pensa el mag dalt de l’escenari.

Efectivament, sempre hi ha i sempre hi haurà aquelles persones que es resisteixen a la màgia, a l’il·lusionisme, als trucs i a l’hipnotisme que això comporta. Aquelles persones que es resisteixen a prendre la dosi de sedants, que lluiten contra el pensament únic i que fan la mà forta contra les etiquetes de «bons i mals ciutadans», que no creuen en els mags ni en la màgia.

Aquells que veuen el truc, que saben de la farsa i que entenen el mecanisme d’engany també tenen tot el dret a descobrir-ho, a denunciar-ho i a fer-ho públic. Estan en el seu dret i tenen la plena legitimació per fer-ho, només faltaria, malgrat que a l’artista, provocador i desafiant, se li pugui anar el número en orris.

Aquest exercici eufemístic ens porta a pensar en tants símils com es vulgui. De mags i il·lusionistes en trobem per tot arreu, a qualsevol cantonada, i no necessàriament els trobem als circs. Segur que us en trobeu alguns aquests dies, per casa nostra.