PUBLICITAT

Les coques

  • Avui la coca continua tenint acceptació, malgrat que els hàbits i les noves maneres d'alimentar-se han canviat
JOSEP VIVES

Hem arribat al mes de juny, que és l'època amb més hores de llum natural de l'any, però també és el mes en què es menjaran més coques en les nostres contrades per celebrar el solstici d'estiu. La nostra societat ho celebra coincidint amb el dia de Sant Joan i la celebració important és en la nit del 23 al 24 de juny (la nit més curta de l'any), encara que els hàbits han continuat la festa durant la vesprada del 28 al 29, dia de Sant Pere.

Però el comentari volia dedicar-lo a les coques. ¿I què són les coques? Possiblement siguin la llaminadura més antiga coneguda des de la descoberta de la mòlta del blat i la conseqüència de convertir en pa la farina d'aquest cereal. En origen, les coques es feien amb la mateixa pasta que el pa, amb una quantitat d'acord a les persones que es reunien per menjar-ne. Després de reposar, la pasta s'anava estirant, si bé que la mida més corrent era la de quatre a cinc pams de llargària per un d'ample, i amb un gruix d'un a dos centímetres.

Un bateig, la primera comunió, un casament, una defunció, o qualsevol acte on es reunís un grup de familiars o amics era motiu que obligava la presència de la coca, fos de matèria dolça o salada, tota vegada que es feien, --i es fan-- coques de tots els gustos i sabors. Si era per acompanyar un àpat, les coques eren normalment de tomàquet, rostetes, xixoles, greixoles, arengades, verdures, o d'alguna matèria semblant; si eren per a les postres, s'hi posava mel (més tard sucre) i fruites del temps o fruits secs.

Tal com podem observar, les coques eren l'acompanyament principal de la celebració de l'acte, encara que sempre acompanyat de vi bo, moscatell o anís; eren quasi sempre presents en un motiu d'alegria, reunió o retrobament, fos hivern, estiu, o qualsevol moment de l'any; era la seva presència obligada en les celebracions d'èpoques passades. Fins aquí m'he orientat en l'obra de Violant i Simorra, que fa referència a aquestes qüestions i hàbits del Pallars i que eren molt semblants als d'Andorra.

Avui, però, la coca continua tenint molta acceptació, malgrat que els hàbits i les noves formes d'alimentar-se ens han aportat una varietat de creacions per als actes que abans els ocupava la coca, amb l'avantatge també d'un assortiment més de tipus de coques que podem escollir, siguin per acompanyar un àpat o bé les postres.

Malgrat aquests costums o tradicions, la coca més popular i apreciada a Andorra era la coca massegada, que feien totes les mestresses de casa, que eren les que feien el pa i tenien la seva recepta pròpia. Tot i això, si bé hi havia poques diferències entre elles, ja que consideraven que el seu secret afegit les convertien en les més bones de tot el veïnat.

És curiosa l'anècdota de la coca de la Mariona, mestressa molt coneguda i apreciada a la parròquia de les Escaldes. En els encants de Sant Antoni, la coca que més pujava era la de la Mariona. El públic la coneixia perquè duia un llaç petit a sobre i, evidentment, també el secret personal de la mestressa. Generalment aquest producte estava format per farina, sucre, ous, llard, moscatell, matafaluga, llimona i la cullerada de llevadura.

Després era cuita directament sobre la solera del forn a la temperatura de coure el pa. Recepta facilitada pel pastisser i bon amic Eduard Gasch, heretada dels seus antecessors en l'ofici. Voldria afegir en honor a la coca una referència de l'amic Francesc Baixas (E. P. R.), que atribuïa a la coca una funció social i que assegurava que la coca fa colla.

Pastisser. [email protected]



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT