La muntanya russa baixa sense fre i es nota que no hi ha ningú al volant. En uns dies on l’acord d’associació amb la Unió Europea genera més dubtes, la resposta del Govern és accelerar-ho tot per tenir-ho enllestit sí o sí abans de finals d’any. Una pressa incomprensible, com si es tractés d’un tren i hi hagués alguna cosa a perdre.

Perquè a perdre, senyors membres del Govern, només tenim el país i la seva total sobirania sense dependre de les ximpleries que imposa un organisme com la UE que té de tot menys bona fama.

I pressa només té qui té algun interès en què les coses tirin endavant. I, en aquest cas, Andorra no té pressa, només la tenen uns pocs que han decidit que en el moment en què un gran estat com és Mònaco decideix suspendre les negociacions, és el moment d’agilitzar-ho tot i entrar en la fase final d’una negociació absurda.

No hi ha problemes, només oportunitats és el que sembla que ens estiguin intentant vendre amb aquesta velocitat vertiginosa que els ha entrat de cop tant als nostres negociadors com als de San Marino.

Tenint la possibilitat de seguir l’exemple del Principat de Mònaco, nosaltres hem decidit per tot el contrari i no seguir els seus passos.

El principal problema de tot això és que, a l’esquena de la població, les negociacions continuen avançant, i diuen que com més amunt puges, més gran és la caiguda. I aquesta frase és aplicable a tots els aspectes de la vida. Però quan es tracta de relacions internacionals, la gran caiguda pot suposar un ridícul espantós i danyar la imatge del país.

Però sembla que als nostres polítics això els és igual. Tenen al cap que hem d’anar a Europa i dins seu només ressona la cançó ‘follow the leader’.