El Govern ha decidit posar fre a la descongelació dels preus dels lloguers a l’espera de l’IPC. Ja són diverses les forces polítiques que ho demanen, i tot i que no ha estat per fer-los cas, almenys està parat a l’espera de què les xifres ens sorprenguin.

En lloc d’un pacte d’estat per a l’acord d’associació amb la Unió Europea, que ja s’ha vist que és un fracàs perquè no hi són totes les forces polítiques del país, el que s’hauria de plantejar és un pacte d’estat per a l’habitatge o si més no buscar-hi solucions conjuntes. Els socialdemòcrates ja s’han manifestat a favor d’un pacte d’estat per a aquesta qüestió, però el que cal és que totes les forces s’hi sumin. I si no es vol dir pacte que es busqui una altra nomenclatura, però el que està clar és que cal unitat per resoldre el problema que més preocupa als ciutadans d’aquest país.

Sí que és cert que aquest problema no només existeix a Andorra sinó que el tenen altres països, però sobretot on passa és a les grans ciutats i/o capitals. És a dir, un pis a Barcelona o Madrid és car? Sí, evidentment que ho és. Més barats que a Andorra la Vella, però els preus no són els que eren fa 5 o 6 anys.

Ara bé, al Principat el que està passant és que els elevats preus no els trobem només a la capital, sinó que a la resta de parròquies també s’han inflat els preus. I arriba un dia en què es diu que es pujaran una altra vegada els salaris, la qual cosa seria una bona notícia per als treballadors si no fos perquè els sous mai es pugen de forma equiparada amb el nivell de vida. I el que no té lògica és que un pis que fa quatre dies valia 800 euros ara en costi 1.500.

I culpar la inversió estrangera està molt bé, però no els oblidem de qui són els que ens han portat a aquesta situació.