L’esclat de l’evidència d’unes de les crisis més rellevants dels darrers temps a Andorra, la de l’habitatge, va arribar al seu súmmum dimarts passat amb la mobilització que la població va dur a terme pels carrers de la capital i d’Escaldes-Engordany, fent més que notòria, per si encara algú no se n’havia adonat, sobretot pels integrants del Govern, de la problemàtica.

Cal deixar de banda que no només es tracta d’un afer que sembla ser atemporal, sinó que parlem d’un dret bàsic que l’Executiu no sembla tenir gaire en compte, prioritzant altres accions que ningú acaba d’entendre, com és l’acord amb la Unió Europea. Però bé, qui som nosaltres per dir qualsevol cosa, si tampoc se’ns escolta ni se’ns té en compte.

La solució ara per ara no sabem per on passa, però no la sabem nosaltres ni els integrants del Govern, tot i que si es poden donar apunts pels quals començar a rascar per intentar posar remei com més aviat millor, ja que aquest aspecte es mereix accions a curt termini i no que es quedi en un segon terme per prioritzar altres coses. I això va quedar més que demostrat dimarts de la setmana anterior.

Cal recalcar que no només perquè sigui un dret humà i fonamental és necessari trobar ja solucions. L’accés a l’habitatge, de per si, millora la qualitat de vida. Per exemple, els nens que creixen en habitances estables i segures tendeixen a tenir millor rendiment escolar, així com una salut física i mental més sòlida. Més enllà, fomenta la mobilitat econòmica: quan les persones no han de gastar la major part del seu sou en l’habitatge, tenen l’oportunitat d’invertir en ells mateixos en educació, estalvis i desenvolupament professional, fet que els permet ascendir en l’escala socioeconòmica.