Dilluns tornarem a parlar de la violència de gènere, la tornarem a condemnar i ens tornarem a interessar pels casos que s'han denunciat en el que portem d'any i si s'han solucionat. També ens interessarem per l'atenció que reben les víctimes de la violència masclista però també d'assetjament i crueltat mental. Sabem que tenim una unitat d'atenció psicològica per poder-les atendre, i mitjans per apartar-les dels maltractadors. Però, passat aquest dia serà més difícil que en tornem a parlar per condemnar-la amb una veu unànime, amb força i amb convicció. I tot i que aquest miasma afecta totes les capes de la societat, des de les més desprotegides fins a les més benestants, passat aquest dia tornarem a ignorar que existeixen predadors que assetgen les seves víctimes. A vegades són només les dones però d'altres, també són els fills.

El dia de la lluita contra la violència de gènere ens hauria de fer sentir molt tristos pel simple fet de que existeixi. Però, com que no podem escapar a la realitat, perquè esperar un dia per actuar i denunciar? Perquè no denunciar la violència de gènere sempre. En un petit país com el nostre seria possible denunciar-la cada vegada que se'n coneix un cas. No cal que entrevistem a la víctima només cal dir que hi ha una nova víctima, salvaguardant la seva intimitat. Perquè a moltes dones encara els costa molt denunciar la parella i renunciar a la llar, encara que aquesta estigui habitada per un monstre. Hi ha els fills, altres vegades pocs recursos econòmics, i segurament moltes més raons per tornar-ho a intentar...

En canvi, perquè no posar al maltractador sota els focus dels mitjans i potser així, saltant de ple a la palestra pública, li quedarien poques ganes de continuar apallissant els més indefensos, que a més, en molts casos, encara se l'estimen i en tots, algun dia se l'havien estimat de manera incondicional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.