La majoria demòcrata va aprovar ahir la Llei contra la morositat que deixa als empresaris un marge de 90 dies per satisfer les factures. La llei estableix que cal pagar en 60 però que aquest termini és ampliable 30 dies més, o sigui que dit i fet, el termini s'allarga fins als tres mesos. I si tres mesos no són res per a les grans empreses que facturen molt cada mes, per als petits empresaris i els autònoms, sobretot proveïdors de serveis, aquest termini se'ls fa interminable. Del debat parlamentari que va precedir la votació va sorprendre una mica l'argumentació del conseller de Demòcrates per Andorra (DA), Carles Ensenyat, que va defensar els terminis que estableix la Llei dient que «creiem que actualment uns terminis més baixos no correspondrien a la realitat del país». Sant Tornemi. ¿Quins terminis corresponen a la realitat del país, quan centenars d'autònoms no poden pagar la cotització a la CASS? I no poden arribar a finals de mes perquè altres empreses, grans i petites els deuen diners. Potser la Llei contra la morositat hauria pogut incloure uns terminis dissenyats a mida, d'acord amb la capacitat de les empreses o d'acord amb el volum del deute, per evitar posar els més petits en el mateix sac que els grans i per donar-los la oportunitat d'entreveure alguna millora, si és que arriba. Perquè de la mateixa manera que «creure que baixarà la morositat si disminueixen els terminis, és com haver consultat l'oracle de Delfos» –va dir Ensenyat–, creure que baixarà la morositat perquè s'hagi aprovat aquesta Llei també ho és. Sobretot quan la morositat arriba tan lluny com està arribant en aquests moments. A moltes empreses, que potser paguen els proveïdors, els costa cada vegada més pagar els treballadors en els terminis legals. I com que hi ha crisi els treballadors callen. Cosa que també passa entre les empreses que prefereixen negociar terminis en lloc de deixar de cobrar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.