El fet que una dona demani la nacionalitat andorrana per estar casada amb una persona del mateix sexe no hauria de ser notícia. Però ho és, malauradament, el que denota que Andorra pateix un retard significatiu en aquests assumptes respecte a la majoria de països de la resta d'Europa.

I és notícia per dos motius principals. Un perquè és la primera vegada que el Govern rep una demanda de nacionalització d'un cònjuge homosexual, i segon perquè legislativament estem en ple debat de la proposició de llei sobre el matrimoni sexual del PS que aviat el Consell General haurà de pronunciar-se sobre si l'admet a discussió.

A més s'hi ajunten dos temes espinosos. Un que fa referència al matrimoni entre persones del mateix sexe –no reconegut a Andorra– i l'altre tan delicat com és la nacionalitat, en un país molt tancat pel que fa a l'obertura i que manté els 20 anys tot i la reprimenda del Consell d'Europa.

L'advocada d'aquesta dona s'hi mostra confiada gràcies a la jurisprudència del Tribunal Superior, que es va haver de pronunciar davant una cosa tan clara com és que un matrimoni homosexual no és contrari a l'ordre públic andorrà. Mentre el legislatiu encara no té resol l'afer del matrimoni homosexual, la societat va donant petites passes de cara a deixar clar que els drets són iguals per a totes les persones indiferentment del sexe. És tota una lliçó malgrat que encara hi ha detractors i que el debat està encallat no pel fons, sinó per la forma, per la paraula matrimoni per acceptar la unió entre gais i lesbianes.

La lletrada, Maite Bourgeaud, ho va definir molt clar: «·Que les coses es facin de forma natural i no a cop de sentència, com està passant en l'actualitat». De moment, fets com els d'aquesta dona ajuden a pensar que alguna cosa s'ha avançat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.