Sembla inevitable que per a un país en un autèntic canvi fiscal es donin situacions que, a ulls de la gent són incòmodes, però obligatoris per a aquells que manen perquè el sistema s'ha de polir o per evitar, si més no, buits d'informació o diners que es quedin per cobrar.

El cas dels frontereres demanava una solució, perquè molts estaven desinformats o, perquè no dir-ho, directmanet perduts en el seu intent d'entendre què passa i que deixa de passar en les seves vides amb la canço de l'IRPF sonant gairebé cada dia en el seu interior. Doncs passa que totes les persones que treballin a Andorra però resideixin a fora hauran de passar per caixa com tothom per fer bo aquest nou impost que s'ha instaurat, però passa també que hi haurà un excés de paperassa per poder controlar-los a tots.

Així doncs, la norma, el que tots hauran de fer, és aportar les seves dades a Tributs i pagar, per després veure com se'ls deduirà a Espanya el que se'ls hagi cobrat a Andorra. Són dobles camins que acaben en un mateix port però que acaben per marejar la perdiu al contribuent, que amb prou feines té un dia a dia complicat –en la majoria dels casos– per a què, a més a més, hagi d'estar pendent d'una nova burocràcia que se li afegeix a la que ja té per complir amb els seus impostos. No es tracta, per tant, de renegar ni molt menys dels impostos que tothom ha de tenir arrelats perquè sense ells no es reverteix res en la societat en què vivim, sinó que el que caldria és que, si no ara almenys sí d'aquí a un temps, es pugui reduir el maldecap del ciutadà contribuent a la mínima expressió.

Sí, se suposa que amb l'entrada en vigor del CDI tot això acabarà per simplificar-se, però d'aquí al 2016 els fronterers hauran de patir, una mica almenys, la vella història de ‘tu paga, que després t'ho torno'.

Per a més informació consulti l'edició en paper.