Ahir es va celebrar arreu del món el dia mundial contra el càncer de mama, una de les malalties que més mortalitat causen entre les dones i una de les més temudes per la població per la seva gran incidència. 
 

El càncer és una de les grans batalles que té la nostra societat aquesta dècada. Acabar amb la malaltia seria un avenç importantíssim per a la nostra societat, i sobretot, per les que vénen darrere nostre. Per fortuna, cada cop s’hi dediquen més esforços, i mai abans, els científics havien estat tan preparats com ho estan ara per aconseguir fites històriques com aquesta.
 

Per sort, el nostre entorn cada dia és més conscient de què és el càncer i com afrontar-lo quan la malaltia toca algú d’aprop. Fins fa poc era el gran tabú, no se’n parlava, molts ho amagaven, especialment si era la causa de la mort de l’afectat, i això no ajudava a conscienciar els altres de l’extrema importància pels malalts, que es normalitzés la seva situació. 
 

El cop que es rep quan et diagnostiquen una malaltia així és molt complicat de superar. En tots els sentits. Però encara és més difícil quan l’entorn no ho assumeix, ja sigui per un excés de pessimisme i catastrofisme, o per un excessiu passotisme davant la situació. Cada dia hi ha més afectats per la malaltia, i els afectats no són només els malalts, que evidentment són els que més ho patiran, sinó també els amics, familiars i companys del malalt, que també patiran les conseqüències de tenir el malalt aprop.
 

El seu suport és vital per al pacient, tant, que molts metges asseguren que el proces de curació depèn en gran part del seu estat d’ànim i, per tant, tot l’entorn hi estem involucrats. Siguem dignes de la feina que ens toca.