El servei de bus de demanda posat en marxa pels comuns d’Encamp i Canillo sembla ser tot un èxit. En total s’han realitzat 40.000 reserves, fet que significaria que, si suméssim les poblacions de les dues parròquies, cada ciutadà hauria utilitzat aquest servei com a mínim dues vegades. No es pot negar que aquestes xifres avalen l’aprovació i la satisfacció ciutadana conforme aquest tipus de mobilitat que ha aparegut amb força a les parròquies altes. D’aquest fet es poden extreure una sèrie de qüestions realment interessants. És possible una major cobertura de transport col·lectiu que serveixi per a disminuir els gasos contaminants i arribar a un model de mobilitat més sostenible? Es podria replicar aquest model a tot el país?

Altres vegades s’ha comentat el fet de dur a termes mesures que si bé poden sonar molt bé acompanyades de promeses per part d’alguns polítics de què aquestes significaran un major impuls i ús del transport sostenible, la realitat no arribar a ser allò que es pretenia des d’un inici.

Exemple d’això els podem trobar en el transport gratuït, on hi ha estudis que han demostrat que garantir la gratuïtat del transport públic no és directament correlatiu o assegura el foment de la seva utilització. Aquesta mesura és una que, sovint, li passa pel cap a molts polítics que volen provocar canvis en aquest àmbit, però no acaben d’entendre bé la realitat en la qual operen. Però d’entre aquests exemples fallits, ha sobresortit el cas d’Uclic, que ha mostrat una ràtio de satisfacció de 4,9 sobre cinc tot i ser un servei de pagament, demostrant que per a una major implementació de vies de transport més sostenibles, el preu pot no ser una variable tan significativa com pot semblar. Si bé aquest servei de segur no hagués tingut aquest èxit si hagués sigut molt car, és notori el fet que els bons resultats d’Uclic pot ensenyar molt a l’hora de fer polítiques de mobilitat.