Potser perquè és tan controvertida, la reforma de la CASS que ara s'intentarà modificar des de la comissió legislativa de sanitat per mirar de trobar un terme mig, no dóna cap espurna d'esperança al ciutadà. I és que l'enquesta de l'observatori del segon semestre del Centre de Recerca Sociològica (CRES) és prou eloqüent. El 82% dels enquestats desconfien del sistema i creuen que no tindran jubilació quan els arribi l'hora de deixar de treballar. Una visió bastant més pessimista que ara fa cinc anys quan el 62% –percentatge de tota manera gens menyspreable– pensava el mateix. La percepció de la Seguretat Social –potser caldria dir de la Inseguretat Social–, no millora. Tot el contrari, continua davallant entre els afiliats, patrons i assalariats, des de fa anys, ja des que es va obrir la caixa dels trons en descobrir que els diners del fons de pensions podien servir per a tot, menys per esperar a ser retornats als qui els hi havien deixat, confiant que en un futur els servirien per encarar la recta final de la vida. Ara no és el cas, però la gent ja no hi confia ni sap què pensar de tot plegat. Si en el debat de dijous passat, les veus que la van qualificar d'injusta o inhumana semblaven molt creïbles, potser no ho eren tant quan es van permetre defensar que cal preservar les pensions d'aquells que les han engreixades durant anys perquè la llei els ho permetia. És sabut que per a molts era una millor aposta que contractar qualsevol producte financer. Doncs bé, si la llei els ho permetia era perquè estava mal feta i, pesi a qui pesi, ja fa anys que caldria haver rectificat. Perquè si el fons de malaltia és solidari –els que estan sans paguen per als malalts–, el fons de vellesa no ho ha estat mai.

L'altre dia al Consell General no es va sentir ningú defensant aquesta necessitat, que és de justícia, perquè els que poden contribuir més també ajudin una mica els que estan a l'últim esglaó per evitar-los l'exclusió social. On està la nostra solidaritat?

Per a més informació consulti l'edició en paper.