Carnestoltes, època de disbauxa, gresca i en la qual s’aparca la serio­sitat. És ben curiós que coincideixi amb l’ini­ci de la campanya electoral. De fet, aquest carnestoltes coincideix amb força coses: l’inici de la cam­panya, Sant Valentí (els que ho ce­lebren), i amb la projecció d’una de les pel·lícules femenines pseudo­eròtiques més esperades al nostre país (més de 1700 entrades venu­des anticipadament).
És un fet curiós que la campanya electoral comenci en una setmana en què professors i escoles fan fes­ta, quan tradicionalment, ja ho sa­bem, hi ha molta gent que aprofita per agafar vacances i marxar del pa­ís ja que els seus fills no han d’anar a l’escola. I comença aquesta cam­panya que es preveu renyida, fa di­es que han començat els retrets i to­ta una sèrie d’actes que amb la llei a la mà no sé pas si són del tot correc­tes en època preelectoral. Aquests darrers dies hem vist com els can­didats de les diferents formacions anaven visitant diferents col·lectius (funcionaris, policies, diversos col·lectius socials, algun de cultural,...) uns amb l’objectiu d’explicar el seu programa i altres a conèixer les in­quietuds dels col·lectius per saber com ajudar-los un cop passat l’1 de març.
Però el cas és que mentre uns es disfressen amb perruques i nassos de pallasso i van dient bestieses, n’hi ha uns altres que es posen el vestit de sastre, la camisa i la corbata del ca­sament de la neboda per sortir a de­manar el vot. I ho faran amb aque­lles llistes que tenen els partits amb els ciutadans de cada parròquia, i aniran marcant amb un retolador forescent aquells que els donaran confiança i aquells que no. Llàstima que ens dediquem a la premsa escri­ta i no pas a la televisió, perquè pot ser d’allò més curiosa la imatge d’un candidat demanant el vot a un se­nyor vestit de pallasso.