Si vostès es posen en situació, ho comprendran. Ets turista, et sent turista, arribes a un país que t’acull amb els braços oberts amb tot el ventall d’ofertes que por aportar Andorra, però quan vols marxar necessites dues i fins i tot tres hores per no només per arribar a casa teva conduint, sinó per abandonar el país. Si vostès ja ho tenen clar i es posen en aquest punt, també comprendran el que significa passar entre dues o tres hores tancat en un vehicle, cansats d’un dia de festa, sí, però frenètic, i a més amb la idea d’arribar a casa i començar a preparar la jornada laboral que tindrà al dia següent.

Llavors, si ho pensen bé, veuran una família que quan hagi de decidir a on viatja el cap de setmana, potser decidirà desistir de provar Andorra com a destinació, i en buscarà una altra, perquè per ser-hi un dia i mig i seure al volant més de cinc hores, possiblement no surti a compte.

I sí, tot això té relació amb l’economia d’Andorra, perquè si una família, dos, tres, dotze o dues mil decideixen que no tornen a Andorra, qui pateix les conseqüències són els hotels, els comerços, les pistes d’esquí i tota la maquinària turística amb què el Principat viu. Així que la solució passa per millorar els accessos, i parlem de França, aquest problema etern que no té una solució fàcil –en som conscient– però que passen els anys i no hi ha manera d’arreglar carreteres, adaptar carrils o d’aconseguir, almenys, una mica més de miraments per part de les autoritats franceses, que de seguida que intueixen un temporal a la vista, tenen el dit molt ràpid per prémer el botó vermell i avisar que tanquin el túnel de Pimorent i la carretera.

Qui pateix tot això és una economia que necessita treure profit de la màxima activitat, i sense fronteres obertes, per molta neu que hi hagi, al final els diners no es mouen.