Viure a Andorra és un luxe a preu de saldo. Vivim molt bé en aquest país, un lloc on els nens van sols pel carrer sense cap problema, es poden desplaçar durant la nit sense que la seva família hagi de patir, i on qui més qui menys ha deixat les claus del cotxe posades amb el motor engegat mentre va a fer un encàrrec. Això que medioambientalment és una autèntica aberració, a nivell de seguretat ciutadana és una gran sort. Som un país privilegiat perquè passen poques coses i les que passen, se solucionen ràpid.
Aquesta setmana que acabem de passar n’hem tingut un altre exemple clar. Una «onada» de robatoris a diferents punts del Principat que han incomodat molt els veïns de la zona s’ha saldat amb una bona actuació de la policia i, segons sembla, amb la detenció del (o un dels) presumptes lladres. Una bona notícia que amb qüestió de dies els hagin trobat o, en tot cas, a un d’ells, cosa que obliga els altres, si és que n’hi ha, a fugir.
Si bé sembla que en els darrers anys el país s’ha convertit en el paradís de lladres ràpids i professionals de l’Europa de l’est, això tan sols és un miratge per ells. Potser poden perpetrar un robatori però quan s’encenen les alarmesm i la maquinària es posa en marxa, cauen o desaparèixen.
Gaudim de la sort que tenim de no haver de tenir dobles portes a les oficines bancàries, ni a les joieries, de la sort que els nostres nens puguin sortir de l’escola i anar sols caminant cap a casa o que quan comencen a sortir de festa a les nits les mares no hagin d’estar amb l’ai al cor.
Esperem que la sort es converteixi en permanent i que les condicions geopolítiques que per moltes coses incordien continuïn sent faborables per als interessos de tots plegats.