Su és la propietària d’un dels basars xinesos que proliferen en els últims temps a Andorra. Aquesta dona regenta el negoci i tot i que afirma estar satisfeta per com funciona, recorda que per obtenir els permisos pertinents va trigar un any. Tot un any per fer realitat una obertura econòmica i uns acords que Andorra ha signat amb Xina, o per a ser més precisos, la Confederació Empresarial del Principat  d’Andorra (CEA) amb All China Federation of Industry.

Aquests comerços estan lluitant per integrar-se en el sector comercial andorrà. Són una competència que es pot mirar des de diferents punts de vista. Sí que és cert que hi ha una sèrie de productes de baixa qualitat que es poden oferir en ells, i a uns preus ajustats que, ben mirat i per l’experiència que es té d’altres països que els acullen, abasten un gran nombre de clientela. Però hi ha una manera de diferenciar-se d’ells, que és precisament oferint el que no aporten, i si el comerç andorrà vol acceptar les regles del joc, i els xinesos fan exactament el mateix, el que hauria de veure’s és una competència lleial, sana, natural i sense cap problema.

L’obertura econòmica té com a conseqüències coses com aquestes, i s’han d’acceptar. Ara bé, la proliferació d’aquest tipus de comerç posa en alerta a molts establiments, que els veuen com un autèntic enemic i una automàtica baixada de vendes en el seu sector, sigui el que sigui, perquè ja se sap que a aquestes botigues low cost s’hi troba de tot. És de sentit comú que la normativa ajudi a mantenir el benestar de tots, que la convivència sigui bona, i que si algú gestiona i treballa de valent pel seu negoci, rebi el premi de tenir clients. Tothom hi cap.