Fa ja dies de les eleccions i segueixen les travesses per ocupar certs ministeris que segueixen vacants. Ahir uns quants dels ministres van assumir les seves carteres, amb la mirada posada en un futur continuista com van dir tots plegats, i amb unes lògiques ganes de començar un nou projecte professionalment molt interessant.
Però mentre algunes cadires s’ocupen i suposadament a Govern deu haver-hi moviment de mobles per encabir el nou equip, hi ha cadires que continuen sense tenir un futur clar. Especialment tres, la de Cultura, la de Salut i la d’Esports, que en comptes de cadira potser acaba quedant en tamboret i tot.
És curiós que en un país com el nostre, ple de patrimoni cultura, amb una quantitat de coses per fer en aquest àmbit terriblement gran i estimulant, costi tant trobar una persona que s’encarregui del ministeri de cultura. Ara fa quatre anys, Martí va assumir-lo ell mateix durant una temporada mentre cercava algú que se n’encarregués, i finalment va tronar Albert Esteve per la cartera, després d’especular-se durant temps si quedaria en una cartera d’un altre ministeri.
I mentre han anat sonant noms per als ministeris que queden de moment sense ministre, de Cultura, amb força, no n’ha sonat cap.
És un ministeri que s’està demostrant complicat de gestionar, amb poc pressupost comparat amb les despeses corrents que té la cartera, amb necessitat de molt de personal i d’instal·lacions, i amb polèmiques heredades com els topònims, el museu nacional o els entorns dels monuments, i amb les entitats culturals del país agonitzant per la falta d’aportacions econòmiques dels privats, de motivació dels seus socis i de patrocinis que abans de la crisi tenien.
Un ministeri estimulant però alhora complicat, que potser millor que no segueixi una política continuista.