L’exitós grup de música en català Manel arriba a Andorra per tocar a la 34 edició del Festival Narciso Yepes el proper divendres a l’Auditori Nacional. El bon moment en el que es troba el grup es veu reflectit en el ràpid esgotament de les entrades per a un dels concerts més esperats de l’edició d’enguany que estarà centrat, principalment, en el seu nou disc Jo competeixo. Els barcelonins vénen al Principat en un dels moments més dolços de la seva carrera: un quart disc tant o més exitós que la resta de produccions i amb un estil de música totalment renovat que, de ben segur, farà vibrar els seus assistents. / PER MARC SOLANES

 

–No, ja hem tocat dues vegades, concretament a Escaldes. Ja fa, però, quatre anys de la darrera actuació i venim amb moltes ganes de rememorar-ho. 

 

–El que ens fa vertadera il·lusió és el fet d’actuar a Andorra. És una cosa que ens ve molt de gust fer-la, sobretot per la dificultat que comporta desplaçar-se tant quilòmetres per carretera.

 

–Després d’una primera etapa d’iniciació, moltes sorpreses i fets inesperats –que va significar un canvi de vida brutal–, vuit anys després ens trobem en un quart disc amb el que hem agafat una mica de marxa com a professionals. Ara podem dir que tenim una experiència notable i entenem el que significa tenir un grup de música. A curt termini, estem focalitzats en la presentació d’aquest nou disc i tenim moltes ganes de fer-ho arreu del món.

 

–El primer disc va ser el moment més especial per tota l’enorme repercussió que va tenir, mentre que el segon i el tercer van ser la consolidació definitiva del grup. La dificultat rau en la gran proesa de llançar un àlbum després de tant temps que no es repeteixi i no soni al mateix que s’ha vingut tocat sempre. Hem observat una gran rebuda i interès per part del públic que ens fa sentir molt orgullosos.

 

-Ni tan sols ens imaginàvem tenir èxit. Érem una colla d’amics que simplement gaudíem dels temes que havia produït en la intimitat però sense pensar que seria una cosa que transcendiria més enllà de les nostres amistats.

 

–Al final som només nosaltres quatre, gent que col·labora  i s’ajuda mútuament. Som una banda que ha après amb el temps a treballar en equip i aprofita els talents dels diferents integrants. Crec que aquest esforç de comunicació i solidaritat ha estat la clau de l’èxit.

 

–Des del principi, la sensació ha estat que ens hem mogut sempre per caprici. Cap de nosaltres no es excessivament fanàtic d’un estil de música concret. Aquest eclecticisme ens ha portat a donar un toc de joc i de varietat a la nostra feina, passant des de l’ús de l’ukelele o instruments de vent fins a la producció de temes electrònics. 

 

–Valoro molt positivament l’experiència. Fins ara érem nosaltres quatre els que preníem totes les decisions i el fet d’incloure una persona externa que opini tant fort com un membre de la banda pot resultar xocant. Malgrat tot, ens hi hem entès perfectament i ha estat genial cedir-li una part important de la nostra confiança. 

 

–Tornar al mateix estil de ben segur que no, però tampoc m’atreveixo a afirmar rotundament que no agafaré l’ukelele una altra vegada per composar una cançó. Ara mateix, però, no ens ho plantegem.

 

–Segur que hem perdut a molta gent, de la mateixa manera que n’haurem guanyat d’altra. És molt complicat per algú que es dedica a una cosa artística avançar sense que el públic canviï a mesura que va passant el temps.

 

–Tot i que el fet d’etiquetar-nos un estil concret no és una cosa que m’hagi interessat mai gaire, crec que al final el que fem es podria anomenar pop.

 

–En un principi potser ens sentíem més còmodes en ambients més aviat tranquils, però la nostra experiència a diversos festivals ens ha fet veure que també por arribar a ser molt divertit tocar en aquest tipus d’ambients. Al final, has de saber en quin escenari estàs i quina tria de cançons i forma d’actuar agradarà més al públic. Cada context té les seves coses bones i dolentes.

 

–La veritat és que es tracta d’un tema que se m’escapa força. El que puc dir-te és que quan toquem fora –Múnic, Hamburg, Nova York...– gaudim moltíssim de l’experiència però al final la repercussió que té en el lloc concret és força limitada. La majoria dels assistents són catalans que viuen a la zona.

 

–M’agrada molt. M’imagino tot el recorregut que hagut de fer el cervell d’aquella gent i em sento molt agraït de l’esforç que fan per connectar amb les nostres cançons per l’enorme dificultat que comporta. 

 

–Durant gran part de la meva vida ha estat una forma de consumir continguts artístics i poètics i també d’eixamplar la ment. Quan vaig començar a dedicar-m’hi cada cop em sentia més còmode i vaig decidir que era el que volia fer. A nivell de grup, espremem les nostres capacitats  i arribem a sentir-nos realitzats com a persones, una sensació brutal.

 

–A part de que tenim un accent horrible, seria molt estrany fer-ho en castellà. Pel tipus de feina que fem, dominar la llengua és molt important i la nostra és la catalana. Dominar la llengua és essencial per crear i sentir-te a gust amb el que fas.

 

–El fet de prendre una decisió en el pitjor moment de la crisi econòmica, sense contracte fix i en un món  on les sortides laborals eren realment escasses, em va fer sentir que no estava renunciant a res millor.

 

–Tot i que ara estem en un molt bon moment, tots sabem que la vida és llarga i en algun moment farem altres coses. Per la meva tendència, és molt possible que en algun moment torni a aquest món.