Fa quatre anys que la Liliana va viure una de les situacions més dures a què es pot afrontar una embarassada: perdre el seu fill quan tot semblava a punt per rebre una nova vida. Coincidint amb el Dia Internacional del Dol Perinatal i Gestacional explica la seva experiència. 

–Va perdre el seu fill fa quatre anys.
–Sí. Llavors jo tenia una filla de 6 anys i ja havia tingut un avortament previ, a les set setmanes de gestació, per tant, aquest era un embaràs molt desitjat. Però quan estava a la setmana 36, vaig notar que el nen, l’Eric, havia deixat de moure’s. Vaig anar a l’hospital i em van confirmar que no hi havia batec.

–En aquell moment suposo que no es pensa que res pugui anar malament.
–Les estadístiques diuen que un de cada quatre embarassos es perd, però no penses que et passarà a tu. I quan et passa d’una manera tan tardana, quan ja has preparat l’habitació, tens la robeta... ho tens tot preparat, fins i tot una maleta al cotxe. Jo sentia que alguna cosa no anava bé, però la meva parella va mantenir l’esperança fins a l’últim moment. 

–Com recorda el moment en què li van dir: «no hi ha batec»?
–El món se’m va enfonsar. A l’hospital anava tot molt ràpid. Ara es treballa amb un protocol, però el 2015 encara no hi era i el que es va intentar va ser que allò passés el més ràpid possible. Però potser no és el que tu necessites. Jo en molt poc temps estava a la sala de parts per fer un expulsiu i encara no me n’havia fet a la idea. 

–Va arribar a veure la criatura?
–Després del part la llevadora em va portar el bebè. Al principi jo no el volia veure, estava molt aclaparada i només volia que em deixessin tranquil·la. La llevadora em va dir: «t’aconsello que el vegis. Millor avui que demà que estarà fred». I això em va fer pensar que seria terrorífic abraçar el meu bebè fred. I vaig acceptar. El vaig tenir al costat i agraeixo molt aquest moment.

–Li va servir per afrontar el dol?
–I tant! Em va ajudar a començar el meu dol. Veure’l, tenir una imatge al meu cap d’aquest bebè. Era un bebè que estava perfecte.

–Per què es va produir la mort?
–Vaig agafar una infecció i el bacteri va afectar la placenta. Hi havia gent que em deia: «si no venia bé, millor així». Però és que ell venia bé!

–Frases com aquesta són habituals i segur que no ajuden.
–Una vegada li vaig dir a algú que si se li moria un amic, mai li diria: «tranquil, que pots fer més amics!». De fet, si se’t mor un gos, tampoc et diré que en pots comprar un altre. Tu plores la mort del teu fill i que et diguin que més endavant en tindràs un altre, no consola la mort. Jo estic trista ara, el futur no me’l plantejo. Què pot fer algú que està al teu costat? Per descomptat no obligar-te a mirar cap al futur. El que poden fer és acompanyar-te, estar al teu costat, parlar si tu vols o abraçar-te si tu vols.

–La mort és difícil d’afrontar, però potser més en aquests casos.
–Quan apareix la mort en comptes de la vida, la gent no sap què fer. Però a més, la majoria de persones que et trobes no acaben d’entendre o d’acceptar el vincle que tenies amb aquest fill. El fill comença a existir en el mateix moment que tu te l’imagines i quan et quedes embarassada projectes una vida juntament amb el teu fill. Quan mor, tot això se’n va a la merda. I la societat no en vol parlar.

–És un tema tabú?
–Sí, és súper, súper tabú. Hi ha persones que han evitat parlar-ne durant anys! Això no existeix, s’amaga i les embarassades no volen sentir res de tot això. Vivim en una societat d’Instagram, on tot ha de ser bonic i has d’estar on fire des del primer moment. Estar de dol durant un any no es porta. Que ho estiguis un mes, d’acord, però després ja et diuen que et toca espavilar.

–Un altre problema deu ser la reacció del cos. Ha estat embarassada i ha passat un part. El cos deu reaccionar per ser mare.
–Quan vaig arribar a casa una de les coses que més mal em feia eren les contraccions uterines del postpart. No era tant el mal, sinó que em recordaven al meu nadó. Sentia com cosses i quan posava la mà m’adonava que no hi era. És que, vaig sortir de casa amb un bebè a la panxa i vaig tornar sense res. Això em feia molt mal i tot i que em van donar medicació per tallar la llet, alguna gota va caure.

–I el nucli familiar, com ho va viure?
–Sé que hi ha famílies que es trenquen, però no va ser el nostre cas. Nosaltres vam fer molta pinya. Ara, si la dona està oblidada, el pare ni t’explico! Ningú el té en compte. Ell va tenir cura de mi i de la nostra filla fins que jo vaig sortir de la part més aguda del dol. Vaig passar temps que no volia menjar ni sortir perquè sabia que la gent em preguntaria. De fet, un any després encara hi havia gent que em preguntava com estava el nen. Fins que no vaig estar mitjanament bé, ell no va començar el seu dol. Va prioritzar tenir cura de la família i ho va fer molt bé.

–I la nena?
–Amb la nena el que vam fer molt bé va ser explicar-li la veritat, que el seu germà havia mort. A casa teníem una maduixera i quan vam tornar hi havia maduixes grans i maques i una altra que s’havia assecat. Llavors li vaig dir que la natura és així, que hi ha coses que surten bé i altres que no. Va necessitar temps, però el seu dol va durar menys que el nostre.

–Passat tot això, hi ha un dia que tornes a voler quedar-te embarassada?
–En el mateix moment que em van dir que el nen estava mort, vaig mirar al meu marit i li vagi dir que en buscaríem un altre. Tenia un desig imperiós com per posar una capa de terra. Però llavors la ginecòloga ens va dir que com a mínim havíem d’esperar sis mesos. I vam esperar sis mesos i més! Quan em vaig torna a quedar embarassada, el desig de substituir l’Eric havia desaparegut. Volia tenir un fill per tenir-lo.

–Van passar por?
–Sí. Sabíem que en el nostre cas havia estat una infecció i que per tant era molt improbable que tornés a passar, però igualment va ser un embaràs de molt alt risc, per l’edat, la situació i els antecedents. Però va anar bé i ara ja complirà 15 mesos.

–Va tenir sentiment de culpa?
–Molta, molta culpa. Em vaig preguntar moltes vegades quan havia agafat la infecció, què havia menjat que no tocava, què vaig fer... ho repasses tot. De fet, hi ha coses que encara avui no puc menjar davant del dubte. Encara que et diguin que no vas tenir culpa, no te la treus de sobre.

–Si ara mira enrere, com ho viu?
–És un capítol que m’agradaria no haver passat, però com que no ho puc canviar, he intentat donar un sentit a la meva pèrdua i ajudar a altres dones tal com em van ajudar a mi. He participat en grups d’ajuda mútua a Catalunya i ara, amb la Sílvia Palau, n’estem muntant un aquí. I és alucinant la quantitat de gent que trobo que ha passat per això. Jo recordo un sentiment d’aïllament i de falta de comprensió, per tant, m’agradaria acabar amb aquest aïllament. Que la societat perdi la por.