• El Funky Team de Migue Guerra i Oriol Vilella torna dues temporades després i en un escenari inèdit: l'Art Hotel

El baixista, escalfant motors. Foto: TONY LARA

Passen els ministres de Cultura, passen els entrenadors del Barça, passen les crisis i passen els amors, i aquí l'únic que compareix puntualment, un març sí i l'altre també, sense fallar mai i indiferent al soroll ambiental, com si anunciés a ritme de funky l'arribada imminent de la primavera, és Migue Guerra. Ja ho saben (i, si no, els ho diem ara mateix): el baix més ràpid a l'Oest del Valira. La cita de la temporada –perquè és sabut i és profecia que té el molt saludable costum de no prodigar-se gens: en fa prou amb dues o, millor encara, amb una vetllada al curs– és aquesta nit en un escenari inèdit, l'Art Hotel de la capital, que s'estrena com a local de música en directe precisament amb l'Oriol & Migue Funky Team. Atenció, perquè feia moltes llunes que no treien a passejar la màquina funky: exactament, des del febrer del 2010 i a la desapareguda sala Apolo. L'any passat, a Migue li va donar el rampell intimista i va prescindir per a la seva cita anual de guitarra, bateria i sintetitzador. El resultat: un Migue absolutament despullat i primigeni, sense colorants ni (gairebé) conservants. El d'avui a l'Art Hotel s'assemblarà més al Migue de tota la vida, acabat de recuperar d'uns inoportuna operació de malucs però que també ha fet (musicalment) de les seves: hi ha guitarra –la de Vilella–, hi ha teclats –els de Toni Saigi, Chupi– i hi ha naturalment baix, el seu. Però també programacions, cosa rara, per substituir la bateria i el sintetitzador, que han volat per exigència del local. Un Migue amb menys decibels, d'acord, però amb més camp per demostrar fins on arriba el virtuosisme del seu baix. El repertori, l'habitual de la casa: unes engunres de Hancock, un polsim de Cream, una cullerada de Marcus Miller i un bon grapat d'Al Jarreau, amb la torna d'uns quants temes inèdits cortesia de Vilella. I tot plegat passat pel túrmix funky de la banda. En cinc paraules: via lliure a la improvisació. El concert anual de Migue Guerra és un costum o, millor encara, un vici. Com un vell amic a qui veiem només de tant en tant, que els anys han convertit en part indispensable de la nostra memòria sentimental i que no falla mai. Migue, tampoc.

Per a més informació consulti l'edició en paper.