• La ubicació del castell d'Enclar al jaciment de la Roureda aporta llum sobre l'origen del cosenyoriu

Vista general del jaciment. Foto: EL PERIÒDIC

Pocs jaciments del nostre país s'han mostrat tan generosos com el de la Roureda de la Margineda: des que Casa Molines, propietària de la finca, hi va iniciar les prospeccions, el 2007, no ha passat campanya que no deparés sucoses novetats per a l'arqueologia i la història d'Andorra. El gener, el servei de Patrimoni presentava la reconstrucció de dos recipients de l'edat del Bronze, entre el 2200 i el 1600 aC, a partir dels més de 700 fragments ceràmics recuperats al jaciment; l'última campanya d'excavacions, l'estiu passat, va permetre identificar les restes d'una rudimentària cabana datada també a l'edat del Bronze: ni més ni menys que el primer habitatge construït per la mà de l'home en aquets racó de món, ara fa quatre mil·lennis; i ara fa un any, Casa Molines restaurava una dotzena de peces de ferro i bronze datades entre els segles XI i XIV, entre les quals, sengles puntes de llança i fletxa, una beina d'espasa, unes claus i fins i tot unes tisores.

Però l'estrella del jaciment són, naturalment, les restes de la major fortalesa medieval mai excavada al vessant sud dels Pirineus: un recinte que s'estenia sobre una superfície de prop de 1.500 metres quadrats, protegit per muralles que podien arribar a fer cinc metres d'alçada i sis d'amplada, i amb una casa forta –residència del castlà– que en els moments d'esplendor devia tenir dues o tres plantes. Un conjunt que va estar habitat ininterrompudament des del segle XI i fins a mitjans del XIV, originalment batejat com el castell de Sonplosa però que les últimes hipòtesis historiogràfiques semblen indicar que correspon al fins ara desaparegut castell de Sant Vicenç d'Enclar. Ho recordarà el lector, perquè la notícia es va fer pública la setmana passada: la relectura dels tres únics documents que han arribat fins a nosaltres i que mencionen l'existència del castell de Sant Vicenç –l'acta de consagració de l'església de Sant Feliu de Ciutat (952), la donació del castell d'Enclar a Arnau de Castellbo (1190), i el Segon Pareatge, que obligava el comte de Foix a demolir el castell (1288)– permet aventurar com a hipòtesi «sòlida, plausible» que la fortalesa de Sant Vicenç s'aixecava al paratge de la Roureda i no al roc d'Enclar, on fins ara (i infructuosament) s'havia buscat.

Més campanyes a la vista

Ho diu Albert Villaró, en la doble faceta d'historiador i director de l'Àrea de recerca històrica de la capital, que insisteix que es tracta tan sols i de moment d'això, d'una «hipòtesi» pendent de confirmació. ¿I com es podria confirmar que el recinte defensiu que el document del 1190 permet a Arnau de Castellbò aixecar a l'«arrel» de la muntanya –aixi ho diu, literalment– és el castell d'Enclar? «Difícilment apareixerà nova documentació que ho corrobori», admet Villaró. «Les esperances les hem de dipositar en les pròximes campanyes d'excavacions. Però som optimistes perquè és un jaciment obert, que encara donarà moltes sorpreses, i el registre arqueològic s'avé perfectament amb la hipòtesi». Un registre que inclou la parafernàlia guerrera medieval d'aquí al costat –puntes de fletxa, llança i ballesta, així com beines d'espasa– que podria perfectament haver pertangut a la guarnició del castell, que servia a les ordres del castlà, el representant del comte de Foix, i hi exercia en el seu nom funcions jurisdiccionals: assenyaladament, impartir justícia i recaptar impostos.

La pregunta, en fi, és: ¿quina transcendència tindria que es confirmés aquesta prometedora conjectura? ¿O es tracta només d'una pura disquisició acadèmica? Per a Villaró, identificar de forma fefaent les restes de la Margineda amb el castell de Sant Vicenç d'Enclar comportaria la «materialització» del Segon Pareatge, l'acta de naixement del cosenyoriu, la sobirania indivisa exercida conjuntament pel bisbe d'Urgell i pel comte de Foix, la peculiar forma política que constitueix l'essència de l'andorranitat. Significaria, conclou, «la concreció en pedra d'un concepte tan eteri com és el cosenyoriu: a la Margineda podrem comprovar com es va materialitzar físicament el Pareatge: amb la demolició del castell, tal com ordenava el document».

Val a dir que el Pareatge data del 1288, com és ben sabut. L'ocupació del recinte, ara dedicat a usos agrícoles, es va allargar encara un segle, fins a mitjans del XIV. Villaró no s'atreveix a culpar la pesta negra de l'abandonament definitiu de la fortalesa –«No tenim cap prova que permeti demostrar-ho», diu– però no deixa de ser una altra hipòtesi també plausible, que potser un dia confirma el registre arqueològic, i que explicaria per exemple les presses de l'últim inquilí de Sant Vicenç, que va marxar amb tantes presses que ni tan sols se'n va endur les claus.

Per a més informació consulti l'edició en paper.