El poeta català Enric Casasses protagonitzarà el recital del Dia de la Poesia, aquest vespre a Encamp. Foto: EL PERIÒDIC

És una de les aus més rares de la poesia catalana contemporània. Se'l poden topar un dia recitant com un possés, enmig de la llibreria Laie de Barcelona, i l'endemà cantant amb Albert Pla una versió polipoètica de Somhiatruites, o posant lletra (i veu) als experiments minimal·listes de Pascal Comelade. Enric Casasses (Barcelona,l 1951) li han dit de dot: punk, llibertari, psicodèlic, anticapitalista, contracultural... Ell, a la seva: ni que sí, ni que no. Es dedica a dir –així, intransitiu– i així és com s'ha convertit en el rapsode més o menys oficial de la poesia catalana contemporània. Aquest vespre serà un dels protagonistes del Dia mundial de la poesia a la sala Expoart d'Encamp. No se'l perdin, perquè d'espectacles com el de Casasses no n'han vist gaires. Ni en veuran.

–Això de ser polipoeta sona molt bé. Però, ¿en què consisteix, exactament?

–La veritat és que no m'agrada gaire, el prefix poli. Prefereixo poeta en sec. Poli, multi... Hummm. Per mi l'ofici és la paraula.

–Si m'ho permet: si hi ha polipoetes, també hi haurà monopoetes. Un polipoeta... ¿no serà un poeta stèreo?

–Doncs potser sí. De fet del que es tracta és de tornar a la cosa antiga. Hi ha hagut una llarga època que ha dominat la lletra impresa. Però històricament la poesia s'ha dit, més que escrit. Amb veu alta i clara, gesticulant i tota la pesca. El micròfon sí que –ho admeto– és una cosa moderna.

–¿I de què viu, un polipoeta?

–Ja li he dit que no m'agrada gaire, la paraula. ¿De què visc? Del que escric. Però m'ha costat. He hagut de treballar molts anys. Molts.

– Passar més gana que un poetacatalà del segle XXI. ¿Li agrada, la dita?

–Menjar, ja mengem. Però de luxes, cap.

–Els rapsodes semblen més propis de la Grècia clàssica i de l'Occitània dels trobadors que no pas d'una època com l'actual, sense àgores ni castells.

–Però hi ha Youtube i càmeres i pantalles. Per primera vegada en la història, la paraula dita pot tenir tanta difusió com la impresa. O més encara. Havia quedat aparcada durant moltes generacions, però per motius tècnics.

–Els que creiem –humilment– que la poesia s'ha de llegir cap a dintre i ens sona estrany sentir un paio recitar, ¿caurem aquest vespre del cavall?

–Li sona estrany a vostè i a molta altra gent. També a mi, quan vaig començar. Però hem de pensar que l'entonació és un dels elements essencials de la poesia. I mai no diré que la llegida no m'agradi o sigui inferior que la dita. M'agraden les dues.

–Si li dic: Enric Casasss és un poeta punk. ¿Definició ajustada o tòpic periodístic?

–En part és un tòpic. És que no sóc un poeta punk: mai no m'he disfressat amb imperdibles. Però sí que hi ha un element de la cosa punk que sempre m'ha agradat molt, i és aquest punt directe, sense compliments, fora de protocol.

–¿Poeta llibertari?

–¿Per què no? Em va bé. La poesia és l'expressió lliure de l'individu, fora i al marge del poder. És i ha de ser corrosiva.

–Doncs sospito que l'audiència d'aquest vespre en tindrà ben poc, de llibertària. I no deixa de ser contradictori.

–A mi no em fa por ni em sap greu. En el fons em dirigeixo a la persona individual que tots portem dintre, i si us hi fixeu a la cort de Lluís XIV al bufó que deia les pitjors barbaritats tots se l'escoltaven. Després feien i deien la seva, però se l'escoltaven.

–Així que tenim en Casasses el bufó de la literatura catalana contemporània.

–En certa manera. En el sentit que el bufó era la persona que no se sap ben bé per què però té permís per dir el que li passa pel cap.

–En la vida quotidiana, ¿hi cap la poesia: quan ens afaitem, quan fem cua al supermercat, quan esperem a cal dentista?

–La poesia rau en la manera de mirar, en la relació que estableix la persona que mira amb allò que veu.

–Deia Gloria Fuertes: «Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta, pero solo el poeta puede no escribirlos, y serlo».

–¿¡Que hi ha gent que han fet de la vida un art i no han escrit mai un vers?! I tant. I després hi ha, evidentment, tota la tropa aquesta que es dedica a escriure poemes i més poemes sense que en surti mai una sola espurna.

–¿Ho diu per la poesia catalana?

–No només per la catalana: em temo que és un mal universal.

–Juan Ramón Jiménez endreçava els seus llibres amb un «A la minoria, siempre».

–Doncs jo encara seria més radical: ni a la minoria; directament a l'individu. Només que arribi a un lector o oient ja en faig prou. El que passa és que, amb el Youtube, aquets lector es pot multiplicar fins a l'infinit.

–I Twitter, ¿què li reportarà, a la poesia?

–Twitter, concretament, no ho tinc molt clar. Però la xarxa combina un aspecte quasi feixista, de control de tot el que hi fas, amb un de radicalment democràtic: penjaré un poema dit aquesta tarda, i automàticament em podran llegir a Austràlia. Si és que hi ha algú interessat en la poesia catalana, és clar.

–Un altre col·lega seu, Miguel d'Ors, deia: «Mis mejores versos los han escrito siempe otros poetas». ¿Qui ha escrit els seus millors versos?

–Encara que no s'assemblin gaire a mi: Ausiàs March, Vinyoli...

–El desaparegut crític de cine José Luis Guarner va voler morir veient Centauros del desierto. Vostè, en aquesta tessitura, ¿quina banda poètica es posaria de fons?

–Alguna poetessa nova, que acabés de començar i que em donés la sensació que la cosa continua.

Per a més informació consulti l'edició en paper.